Anar a 90 km/h és prudència, encara que en algunes carreteres de 90 no es pot passar de 60, i, aleshores, és indecència. Però la vida està farcida d'incorreccions voluntàriament no esmenades. I en aquestes temàtiques d'abast pràcticament infinit és allà on més cal que els periodistes que entenem la professió com un intent d'aportar en positiu a la societat hi posin la banya. La carretera ha aparegut a l'inici de l'article com un exemple fàcil, patit a l'entorn de Manresa amb la C-55. Però si del que es tracta és d'incidir, de canviar, de transformar, des del periodisme haurem d'elevar la mirada per fixar-nos en altres temes. Deixant que les neurones treballin en llibertat, es posen en línia per indignar-se davant la sentència sense judici que suposa la presó preventiva de llarga durada, per exemple (i encara més, si tens clar que no hi ha matèria punible i que la seva justificació és el càstig i l'escarment). Però un repàs matiner del diari amb el croissant als dits obre nous camins. I un llegeix Montserrat, abusos i menors adolescents. O sent com repeteixen a la ràdio que als avions de Rajoy hi havia extra de vi i whisky (han dit els socialistes). O com, passats els dies, el mateix Rajoy -segon plat en la cimera popular del cap de setmana- parla en programes de futbol de nit. O com un expolític defensa Pinochet en comparació de Maduro (Alfonso Guerra havia estat d'esquerres). Indecències.
