31 de gener de 2019
31.01.2019

La mort de Monsenyor el Comte de París (1933-2019)

Enric d'Orleans, amb els seus encerts i desencerts, va saber mantenir incòlume l'heretat rebuda i reivindicar el paper suprem que té la monarquia per a quan els francesos ho creguin oportú

30.01.2019 | 23:30

El 21 de gener d'enguany, festivitat de Sant Fruitós i quan es commemoraven 226 anys de la decapitació del rei Lluís XVI de França, moria Sa Altesa Reial Enric d'Orleans, comte de París i cap de la Casa Reial de França.

Segurament alguns diaris s'hauran fet ressò d'aquest traspàs en el seu obituari però de segur que, a nivell general, no ha transcendit la mort de qui podria haver estat el Rei dels Francesos, si s'hagués produït la restauració monàrquica que s'intuïa que volia fer el president de la República Charles de Gaulle, un cop acabat el seu mandat el 1965. Tanmateix, el sentit de la grandesa que pinzellà tota l'existència del general heroi de la Segona Guerra Mundial i artífex de la V República, així com el seu propi ego presoner de l'afany de poder, el portà a presentar-se de nou a les eleccions presidencials que guanyà en la segona volta, a François Mitterrand, amb el 54% dels vots.

De Gaulle, en aquest darrer mandat, va haver de fer front al Maig del 68 i a experimentar l'amargor de perdre un referèndum que volia donar més autonomia a les regions. Inesperadament, va dimitir i es va retirar el 1969, i va morir de sobte d'un aneurisma un any més tard.

Des del 1999, en el moment de la mort del seu pare i complint-se l'aforisme «el rei és mort, visca el rei!», Enric d'Orleans –successor per línia directa de Lluís Felip I (1773-1850)– es convertí en Enric VII, i de iure Rei dels Francesos. Però no Rei de França, un títol que deixà d'emprar-se a partir de Carles X de la Casa de Borbó –el darrer sobirà coronat canònicament a Reims–, amb Lluís Felip I de la Casa d'Orleans, qui va acceptar la bandera tricolor de la República, de la mateixa manera que també ho havia fet Napoleó.

Els monarques de França, Bèlgica, Grècia, Bulgària i Albània no s'intitulen reis del país sinó reis dels ciutadans del seu país per subratllar, d'aquesta manera, que la monarquia en qüestió té un caràcter absolutament parlamentari i no patrimonial. Així ens referiríem als reis dels Francesos, dels Belgues, dels Hel·lens, dels Búlgars o dels Albanesos.

El fins ara pretendent orleanista –comte de París, comte de Clermont, comte de Mortain i duc de França, fou el segon dels onze fills que tingué el príncep Enric d'Orleans amb la princesa del Brasil, Isabel d'Orleans-Bragança. Un príncep de clars i obscurs que visqué una mica acomplexat pel brillant talent i l'extraordinària personalitat del seu pare, l'anomenat Príncep Roig per la seva proximitat excessiva amb les esquerres.

El comte de París es va casar amb la duquessa Maria Teresa de Württemberg, amb qui tingué cinc fills i, posteriorment el 1984, es divorcià i contraguí segones núpcies amb Micaela Cousiño Quiñones de León, filla de la IV marquesa de Sant Carles, que li donà estabilitat i, al mateix temps, li feu descobrir la seva vena artística.

Enric d'Orleans va fer carrera militar i va ser distingit amb la Legió d'Honor, la Creu del Valor Militar i la Creu del Combatent. Va ser instructor a la Legió Estrangera, es va formar a l'Institut d'Estudis Polítics de París, fou escriptor i va crear l'Institut de la Casa Reial de França, així com va presidir la Fundació Condé i la Fundació Saint-Louis.

Enric d'Orleans, amb els seus encerts i desencerts, va saber mantenir incòlume l'heretat rebuda i reivindicar el paper suprem que té la monarquia per a quan els francesos ho creguin oportú. Una tasca decidida, constant i fructífera enfront els altres dos pretendents a la Corona: Alfons Lluís de Borbó i Martínez-Bordiu (Madrid, 1974), duc d'Anjou i besnet de Franco per la línia primogènita de la Casa Borbó; i Joan Cristòfol Bonaparte (Saint Raphaël, Var, 1986), príncep Napoleó de la Casa Imperial Bonaparte.

Ara, totes les esperances es dipositen en el seu fill Monsenyor Joan d'Orleans, duc de Vendôme, duc de França i –probablement– el nou comte de París.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit