D'aquí a quatre mesos tindrem eleccions municipals, i d'aquí que els partits estiguin acabant de confeccionar les seves candidatures. Diria que aquest cop no els està essent gaire complicat emplenar les llistes, potser perquè el pitjor de la crisi econòmica ja ha passat i perquè «el procés» i el context general han repolititzat la societat. Ara bé, una cosa és omplir una llista, i una altra ben diferent és poder proposar a la ciutadania l'equip ideal. En aquest sentit, molta gent vàlida continua defugint presentar-se, i tenint en compte que els governs locals poden fer la diferència -en bé o en mal-, això després acaba tenint conseqüències. Hauríem de reflexionar per què passa tot plegat i fer-hi alguna cosa. Segur que el desprestigi general de la política hi té molt a veure, i el cert és que cada cop que juguem a «disparar al polític» -convertit en boc expiatori- contribuïm a futures desercions. Problema de mal resoldre, però, perquè sovint les critiques al poder són tan merescudes com imprescindibles?

Sigui com sigui, el meu respecte per tots els valents/tes que fan el pas. La política local -especialment en municipis petits i mitjans com els de la Catalunya Central- no és cap ganga, sinó tot al contrari. S'hi ha de posar moltes hores (que es treuen de la família i els amics, la professió i el lleure), deixar-s'hi uns quants diners i entomar molts maldecaps i crítiques no sempre justes -especialment si un està al govern-, així com sentir-se frustrat pel poc que es poc aconseguir -especialment des de l'oposició. A canvi, només es té la satisfacció per la feina feta.

Però malgrat això, necessitem gent disposada a pagar aquest preu, que no tingui por de la tasca -ni de la burocràcia- i que sigui moguda per la il·lusió, per la vocació de servei i per una visió d'unes ciutats millors. I, posats a demanar, que siguin persones preparades, innovadores i pencaires, i que n'hi hagi de tots colors -de manera que puguem triar i que la competència els obligui a esforçar-se més encara i a donar el millor de si mateixes.

En tot cas, com a mínim hem de procurar que els consistoris que emergeixin de les eleccions del proper maig siguin representatius de la població. Això vol dir més dones com a alcaldables, i més joves i gent gran en llocs de sortir.

Ara bé, si no n'apareixen prou, de voluntaris, potser algun dia haurem de tornar al sistema clàssic dels grecs en què «tothom» participava de la governació de la seva ciutat, i els que anaven al davant s'escollien per sorteig i s'anaven fent rotacions. Un tipus de sistema amb pros i contres, és clar, però que tenia l'avantatge de fer que la gent s'impliqués en la vida col·lectiva i que n'entengués millor els condicionants i els reptes. De fet, per què no combinar aquella fórmula amb les actuals? Per exemple, podríem tenir els electes ordinaris en el nivell executiu, i els triats per l'atzar -per períodes anuals o biennals- en una mena de consell de vigilància, amb determinats poders. Vist que el model actual no acaba de funcionar, la qüestió és provar nous mètodes.