L'increment del salari mínim interprofessional s'ha convertit en l'argument estrella del govern, a l'hora de vendre un nou horitzó en les polítiques d'igualtat, però per al sector de la discapacitat s'ha convertit en un argument estrellat. L'accés a un treball digne és un dret de totes les persones i la classe política ha demostrat, una vegada més, que la propaganda oportunista electoral ha passat pel damunt de la sensibilitat social, deixant de banda un col·lectiu especialment sensible com és el de les persones amb discapacitat intel·lectual; un sector que arrossega deu anys de crisi i immobilisme, i que ara el SMI deixa en situació d'escac, que per a milers de persones pot acabar en mat.

No és cert que tothom tingui accés a un treball digne, no amb les mateixes condicions i oportunitats, per això els Centres Especials de Treball són empreses que asseguren una feina remunerada a les persones amb discapacitat, garantint la seva inclusió activa. A la Catalu-nya Central, Ampans ocupa més de dos-cents treballadors en aquests centres especials i es troba, com la resta de fundacions i associacions del país, amb la dificultat d'afrontar un increment de més del vint-i-dos per cent dels costos salarials sense que els governs, tant el central com l'autonòmic, hagin previst les partides necessàries per afrontar aquesta pujada sense repercutir-la al client final, el que suposa perdre qualsevol oportunitat de competitivitat. El que uns venen com una solució, per a altres, i no parlem d'empreses sinó de persones, s'ha convertit en una exclusió, a més d'un greu retrocés en contra de la igualtat que proclama la carta dels drets humans de l'ONU. Però ja se sap, els més vulnerables i desprotegits sempre són els més afectats per la indiferència d'una societat que sol quedar de braços plegats davant el desequilibri d'oportunitats.

Entre un govern que ho fa malament i una societat que ho permet, hi ha una vergonyosa complicitat que ens hauria de fer reflexionar; situacions com la que ara afecta els Centres Especials de Treball no ens fan sinó confirmar que, lluny de ser una fàbrica de solidaritat, ens estem convertint en una fàbrica de desconfiança i competència que exclou del mercat laboral milers de persones abocant-les als serveis assistencials, per altra banda prou precaris, o encara pitjor, al desemparament. Si som incapaços de fer costat a la lluita per una vida digna d'un col·lectiu que pot veure com un trenta per cent dels seus llocs de treball corre el risc de desaparèixer, alguna cosa s'està fent molt malament. No ens estranyem de veure que unes persones acostumades a lluitar per normalitzar, prenguin la mobilització com a eina de reivindicació; només pretenen fer d'aquest món, tan sovint inhòspit, un lloc que els respecti el dret a viure i a ser tractats amb dignitat.