Diuen que els records de vegades serveixen per il·luminar o desemmascarar el present. Situem-nos a l'any 2003, amb el senyor Fernández Teixidó al capdavant de la conselleria de Comerç de la Generalitat. Des del govern, un bon dia el portaveu compareix davant els mitjans de comunicació i es congratula del fet que, en el marc del desplegament de la llei de normalització lingüística, gairebé la totalitat dels establiments comercials s'ajusten satisfactòriament a la normativa segons la qual la retolació ha de ser, com a mínim, en català. Això no obstant, només calia fer un tomb per qualsevol carrer de qualsevol barri de qualsevol ciutat de Catalunya per comprovar que l'incompliment era flagrant en un percentatge prou elevat per posar en dubte unes declaracions tan triomfants. Davant d'això, Òmnium del Bages decideix adreçar una carta al conseller qüestionant la bondat de la informació. I com a mostra, s'hi adjunta una llarga relació d'establiments comercials on el català no apareix per enlloc. La resposta a l'escrit arriba uns dies més tard en forma d'anunci d'inspecció i de sanció a tots els establiments referenciats, amb la junta d'Òmnium com a denunciant. Davant la queixa de l'entitat, que en cap cas es proposava delatar ningú sinó evidenciar una informació clarament inexacta, la conselleria insisteix a inhibir-se davant una denúncia interposada, segons ella, per uns ciutadans en contra d'uns altres ciutadans. Com si, en una infracció de trànsit, el denunciant hagués de ser el ciutadà, perquè el policia, que mira volgudament cap una altra banda, considera que es tracta d'un afer personal. Resultat: la llei va continuar incomplint-se i els comerços afectats van disparar totes les seves ires i insults contra qui tan solament pretenia acusar de poc fiable, feble i tramposa una conselleria presidida per qui, segons comenten ara els mitjans, acompanyarà el senyor Manuel Valls en el seva particular presa de la Bastilla, com a representant del catalanisme moderat.
