Polibi de Megalòpolis va ser un historiador romà d'origen grec del segle II abans de Crist, partidari de la separació de poders i gran defensor del sistema institucional de la República, vigent en el seu temps. I això que era un sistema força complicat: el poder estava repartit, no sense tensions, entre els magistrats, el Senat i tres assemblees populars elegides amb diferents mecanismes. Però Polibi creia que aquesta dispersió atorgava força al sistema. «Com que cadascun dels òrgans de govern té el poder suficient per obstaculitzar o cooperar amb els altres, s'esdevé que ells fan front comú davant qualsevol eventualitat i, per tant, resulta impossible de trobar un règim polític millor que aquest. En efecte, sempre que un perill exterior i comú els obliga a posar-se d'acord i a col·laborar entre tots, la força d'aquest règim polític és tan gran que no solament no es deixa de fer res del que cal dur a terme, sinó que, a més, tothom rivalitza en les deliberacions per trobar una solució; els acords es porten immediatament a la pràctica, perquè tothom, en públic i en privat, ajuda a l'acompliment dels decrets i decisions. Per això, aquest sistema polític, gràcies a les seves particularitats, resulta irresistible i és capaç d'aconseguir qualsevol objectiu», afirma en les seves Històries.
Si Polibi renasqués en els nostres dies, no és probable que dediqués el mateix elogi a algunes de les modernes democràcies, i això que els sistemes institucionals no són tan complicats com els de la república llatina. Trobaria una semblança en el fet que els diversos òrgans de govern tenen la capacitat d'entrebancar-se els uns als altres fins a la paràlisi o, al contrari, d'ajudar-se mitjançat la cooperació. Però s'adonaria que en els moments de més compromís, quan és vital que es posin d'acord, són incapaços de fer-ho. S'esgarrifaria llegint les cròniques del debat del Brexit i adonant-se que els parlamentaris del Regne Unit mostren tanta desunió com desorientació i immaduresa. Potser decidiria que l'esperit cagadubtes dels socis de la Unió Europea aboca aquest projecte a la inacció i a la derrota. I si algú li expliqués el cas de Catalunya, se'n faria creus. Després de constatar que els residents estan dividits en dos projectes nacionals enfrontats, segur que s'estiraria els cabells en copsar la desunió dels que volen fer el gran canvi, tot i ser els que més junts necessiten estar, justament a causa de la dificultat del seu objectiu.
