Sis. Set. Eren vuit els casos coneguts i verbalitzats fins que l'abat va demanar perdó a l'homilia de missa d'onze diumenge. Ho va fer per «fets passats d'abusos a menors per part d'homes d'Església». La indulgència l'ha de donar com a reparació la persona danyada però correspon als mitjans, malgrat que li pesi al cap de Montserrat, fer-ne anàlisi i opinió. La seva disculpa és una obra d'orfebreria eclesial digna d'estudi. A la montserratina manera diu el mínim requerit i procura aportar algun gest propi més enllà de les actituds sempre esquives d'altres congregacions també esquitxades. I no pot evitar la flagel·lació pròpia i a tercers. Expressa el dolor que aquests fets han causat a la comunitat benedictina i acaba lamentant «les expressions aparegudes en alguns mitjans que semblava que estenien la sospita a tots els monjos». Cap mitjà seriós ha fet tal cosa. Fins ara, sempre s'ha parlat d'un sol monjo com a possible autor dels tocaments. L'acusació feta i que Soler no ha entomat és que mai van dir res fins que tot els ha petat als morros. Tampoc ha justificat per què van traslladar el germà Andreu al santuari del Miracle en lloc d'anar al jutjat de guàrdia. Van editar-li un llibre-homenatge i van pagar a la primera víctima uns 15 bitllets de 500 euros pel seu tractament psicològic. En negre.
Aquella comunitat d'allà dalt hauria fet honor i cura de la seva fama d'exemplaritat explicant-ho abans en lloc de donar protecció, cobertura i glòria al suposat abusador de joves. Montserrat és màgia per a un infant. Veure aquelles muntanyes granítiques enxiqueix el cos. Tenir tan a prop de casa l'opció d'entrar a un altre món és quasi torbador. Encara ara. La primera vegada que hi vaig ser la recordo amb la mateixa commoció que el primer cop davant del mar. En les vegades successives, aquell univers va adquirir tota mena de matisos. L'esplanada del davant de la basílica. L'olor de cera cremada. Els fidels d'arreu del món fent cua per adorar la Moreneta. Els escolans apareixent idèntics i en fila índia de les entranyes de les sagristies inaccessibles per al foraster. Escoltar (o sentir) amb els pèls de punta el Virolai. Fer cap al museu. De criatura, pendent de la mòmia, i d'adult, dels quadres de Casas o Picasso. Un microcosmos a l'abast on passar estones excepcionals.
Per això resulta xocant i atordeix veure que els jerarques de tot allò es mostren vulgars com altres. No m'han sorprès els fets que hem conegut ara. Potser era esperable per d'estadística veient els casos continuats arreu del món. Però que sigui a Montser-rat fa molt més mal. Tots en silenci monacal fins que explota la bombolla. Ni ells ni cap altre amb sotana han fet el pas previ d'explicar-ho en lloc de treure's el pederasta de sobre i callar. Per omissió no van protegir fills de pares que els hi havien confiat. Si és cert que la cara és el reflex de l'ànima, durant el sermó al pare abat se'l veia enfadat, molest. El mateix esguard mostrat per Blázquez, el cap de l'Església catòlica d'Espanya. Aprofitant que passava per Zamora, va mostrar-se indignat per les acusacions generalitzades sobre els clergues. Segons ell, els abusos comesos per capellans només són el 3% del total. Amb to retrògrad i insensible no ha tingut en compte que un sol cas ja seria massa i que mentre molts rondaven la canalla, tots dissimulaven fent de martells morals d'homosexuals i atacaven tota mena de «desviacions de la recta moral» tal com avui encara l'entenen. Escoltant-los queda clar que la seva gran preocupació és el dany a la reputació de la seva marca global. Han fet tard.
