La capacitat d'emprenyar-nos és natural i sovint espontània. Serveix, de fet, per reactivar les relacions humanes davant de fets que ens molesten o que considerem injustos. Permet alhora agafar noves energies per reconduir situacions que, d'altra manera, quedarien reprimides o soterrades. És per això que si ens fa moure i ens activa, té un efecte clarament positiu. Possiblement l'enuig és estèticament lleig, però inevitable. I, si ens fa reaccionar, molt millor. Si no, podem caure en l'apatia i la insensibilitat.

De motius per estar indignats n'hi ha quotidianament molts, òbviament. I de ben domèstics i personals. Però jo ara i aquí em volia referir a l'emprenyament que apareix per acumulació dels fets que ens hem d'empassar cada dia en l'àmbit polític a les nostres latituds. Perquè, ens agradi més o menys, estiguem en una o altra banda ideològica, les decisions que es prenen en aquest marc ens afecten molt més del que seria desitjable. En efecte, mai com ara dins la història de la humanitat, el paper de les estructures estatals -dominades per vells poders a l'ombra- afecta tant les persones de manera individual. El control de la informació, afavorida per les noves tecnologies, n'és un aspecte remarcable. Com també la voluntat d'uniformitat cultural.

Per altra banda, en un món on la democràcia i la transparència anaven avançant, els poders fàctics han vist perillar les seves prebendes i per evitar quedar despullats davant l'opinió pública han desfermat un contraatac inquietant, trencant sense manies els mecanismes de participació ciutadana. Fixem-nos com arreu va reculant la llibertat d'expressió i es manipulen descaradament les opinions i s'acaba anant contra el dret a la informació que portaria al vot ponderat. Paral·lelament, la burocratització general i l'hipercontrol de tots els nostres actes, amb l'excusa de la seguretat, ens porten a una situació incòmoda i asfixiant.

Reconfortats i, en part, anestesiats per una aparença d'estar dins d'un espai on es respecta la llibertat d'expressió i de decisió ens hem oblidat que tot plegat és un pur miratge. A Catalunya hem descobert, de cop, la veritable idiosincràsia de l'Estat on hem nascut i del qual no ens deixen escapar amb regles del joc elegants i democràtiques. No hi volen debat i pacte i no hi cap mania ni pudor a rebregar-ho tot amb l'excusa que la sobirania la té un suposat poble «espanyol», només amb matisos regionals. Una veritable farsa!

Però no vull anar avui per aquests viaranys i acabo, doncs, amb un llibre que destil·la optimisme raonat: ¡El mundo va mucho mejor de lo que piensas!, de Jacques Lecomte, de Plataforma Editorial. Efectivament, i malgrat grans disfuncions, l'espècie humana ha aconseguit gràcies al progrés tecnològic, la investigació mèdica i l'educació millorar significativament la qualitat de vida de manera transversal. Sense perdre, doncs, de vista la realitat, aquest assaig proposa esperança davant del catastrofisme que podria acabar en l'immobilisme i el derrotisme enfront de l'autoritarisme. Un antídot per rebel·lar-nos, amb coneixement de causa, i exigir transparència i llibertat.