Darrerament la paraula «supremacista» està de moda en la societat espanyola. Aquest concepte lingüístic s'ha convertit en protagonista, tant en l'escenari polític com en el periodístic. Fins i tot, la Real Academia Española (RAE) ja ha anunciat que té previst incorporar els termes «supremacisme» i «supremacista» en el diccionari acadèmic.

Aquest vocable, i els seus derivats, són utilitzats amb una frivolitat obscena. En l'àmbit polític, la reaccionària dreta i la descafeïnada esquerra, freqüentment, recorren a aquests vocables per desqualificar les persones independentistes. La seva lluita fratricida per liderar l'esfera política els porta a ignorar els principis ètics més bàsics. I en l'àmbit periodístic fan el mateix. Només cal escoltar els setciències de les tertúlies radiofòniques i televisives per percebre com s'exciten quan es pronuncia la paraula «independentisme». S'exalten amb una mala llet impressionant i amb una agressivitat preocupant.

L'enciclopèdia defineix el supremacisme com «una doctrina que propugna la supremacia o superioritat d'un col·lectiu respecte a un altre per raons de raça, cultura, llengua, sexe o altres diferències».

Vet aquí, doncs, que si fem una lectura acurada de la descripció se'ns esvairà qualsevol dubte referent a qui es comporta com un «supremacista». Rebobino la moviola per repassar la història d'aquesta gran -i única- pàtria i observo com el nacionalisme espanyol durant els 36 anys de dictadura franquista va perseguir les persones que defensaven una cultura diferent de la imposada pel règim, va castigar les persones que pretenien parlar la seva pròpia llengua i va empresonar les persones que reivindicaven la seva orientació sexual. I durant els 44 anys posteriors a la mort del dictador, ha continuat la cacera ideològica si bé amb mètodes més subtils. Han passat uns quants anys i els hereus del dictador continuen perseguint els heretges independentistes amb excèntriques croades patriòtiques. Alguns/es desitjarien retornar a un passat per oblidar.

Visualitzant les seqüències de la moviola podem adonar-nos de quina és la crua realitat: mentre els independentistes volen posar les urnes al servei dels ciutadans/es perquè puguin decidir lliurement el seu destí, la resposta dels unionistes consisteix a reprimir-ho violentament i prohibir que la gent voti democràticament. Mentre els independentistes reclamen la modificació de la Constitució amb la finalitat que siguin reconeguts els legítims drets de les diferents nacionalitats de l'Estat, la resposta dels unionistes consisteix a negar-se reiteradament i obstinadament a reformar-la. Mentre els independentistes reivindiquen una república on el cap d'Estat sigui escollit democràticament, la resposta dels unionistes consisteix en la recalcitrant defensa d'un cap d'Estat per via hereditària i amb càrrec vitalici. Mentre els independentistes exigeixen igualtat per a tothom davant la justícia, la resposta dels unionistes consisteix a protegir la inviolabilitat del monarca. Mentre que al Congrés dels Diputats i al Senat (presidits per unionistes) els parlamentaris catalans tot sovint es troben amb impediments per expressar-se en la seva pròpia llengua, al Parlament català (presidit per independentistes) els diputats/des poden parlar en castellà sempre que els plagui.

La llista comparativa és força més extensa i evidencia qui exerceix el «supremacisme». I qui vol imposar el seu pensament tot trepitjant el qui pensa diferent.

Vist el panorama, és molt fàcil deduir qui és el «supremacista» en aquest anacrònic Estat.

Tot plegat ja comença a ser una mica fatigós i fastigós!