El govern Sánchez admet la presència d'un «relator» a les converses entre partits independentistes i espanyols, i la dreta l'acusa d'«alta traïció a Espanya». Aquest també és el to del periodisme patriòtic de Madrid. L'escalada verbal amenaça amb un ràpid esgotament dels significats.

Parlen de traïció a Espanya com si estigués en guerra. És un llenguatge bèl·lic, d'enfrontament amb un enemic que amenaça l'existència mateixa del país. El Codi Penal tipifica el delicte de traïció i el relaciona amb situacions de conflicte armat amb alguna potència estrangera. Però quan es dona aquesta circumstància, a qualsevol país la tradició reclama fer pinya amb el Govern, sigui el que sigui, tant si és d'un partit com d'un altre.

«El meu país, amb raó o sense», reclama una dita de la política anglosaxona. Si la dreta assimila el conflicte català amb un estat de guerra, hauria de fer pinya amb el govern de Pedro Sánchez, posar-se a les seves ordres i mai, mai, desgastar-lo amb acusacions com la de traïció. I si no hi ha tal equivalència, si no existeix un estat de guerra sinó un debat polític per mitjà de les idees i les paraules, llavors aquest llenguatge no té raó de ser i és perillós.

Potser no es tracta de buscar la coherència sinó d'utilitzar el discurs bel·licista per aconseguir que esclatin hostilitats. Encendre les passions, demonitzar l'adversari, negar el dret d'existir al discrepant, pintar panorames apocalíptics per cridar a la mobilització general (al carrer) contra els qui han estat assenyalats com a enemics de la pàtria, siguin una raça, una llengua, un origen o una opció política.

Algunes persones consideren que les nacions es forgen amb les guerres, i quan pensen que la seva nació flaqueja d'esperit, que està adormida o desmaiada, li busquen un enemic per barallar-s'hi a mort. És una fórmula molt eficaç d'afirmació nacional. Fa molts segles que funciona. També s'ha utilitzat en nom de Déu, del rei i del poble, però a Europa l'apel·lació a la nació aconsegueix un gran rendiment.

Portada a l'extrem, les conseqüències d'aquesta política són devastadores. En defensa de Déu, del rei, de la nació o del poble, els camps i les ciutats s'omplen de cadàvers i la majoria de supervivents la passen magra durant generacions. Si encara gaudeix d'algun prestigi és perquè els guerrers i els poetes èpics aixequen l'acta de la història destacant les gestes i menystenint els patiments causats.