08 de febrer de 2019
08.02.2019

Feina de país

Als pobles, viles i ciutats del nostre àmbit, tot i que pot haver-hi petites lluites internes en les candidatures que se saben guanyadores, el més normal és que els partits hagin d'anar a buscar els candidats fora de l'organització

07.02.2019 | 23:39

Dimarts al diari sortia una columna de l'Adam Majó que feia referència a les eleccions municipals que comparteixo íntegrament. Faig aquesta entrada perquè tenia a mig fer aquest article i m'ha agradat la coincidència. Darrerament són notícia les composicions, tant de persones com de partits, de les candidatures municipals i els enrenous que comporten.

A Catalunya, Barcelona n'és un exemple clar, per un costat, la presentació d'Anhel Valls –de molt difícil explicació des de la nostra cultura política–, i per l'altre, l'enrenou dins el món independentista, on tots demanen unitat, però totes les distintes sensibilitats diuen que volen presentar la seva pròpia candidatura.

A la resta d'Espanya no és gaire diferent. A Madrid capital, l'alcaldessa tira pel dret i trenca amb Podemos per presentar candidatura pròpia –per poder posar-hi la gent que creu més adient, no la que digui Pablo Manuel Iglesias–, fet que aprofita Íñigo Errejón per fer el mateix i presentar-se a la comunitat. Per altre costat, el secretari general del PSOE –president del Govern– presenta com a candidat Pepu Hernández i deixa amb un pam de nas la resta de precandidats, que veuen com les seves possibilitats s'esvaeixen. O el fet encara més recargolat de Cantàbria, on en Casado, president del PP –on el president Revilla és un roc a la seva sabata–, presenta com a candidata la campiona olímpica Ruth Beitia i pocs dies després aquesta hi renuncia per les pressions del partit a escala regional.

Als pobles, viles i ciutats del nostre àmbit és a l'inrevés. Tot i que pot haver-hi petites lluites internes en les candidatures que se saben guanyadores; el més normal és que els partits hagin d'anar a buscar els candidats fora de l'organització. Això comporta una feinada terrible, primer, perquè són moltes les possibles candidatures i, segon, perquè tampoc hi ha tanta gent disposada a fer el pas per anar a l'Ajuntament. Treballar pel teu poble o ciutat és la feina política més agraïda que existeix –alhora que la més cruel–, els resultats de la feina es veuen a molt curt termini, encara més, si tens reflexos i un xic de cintura, pots reconduir els errors. És cert que també és la més cruel, com tot en la vida, les coses no es veuen per part de tothom de la mateixa manera, i els que no hi estan d'acord t'ho fan saber amb tota duresa i sovint costa de pair. Un cop posada a la balança, per a mi la primera guanya de llarg la segona, entenc que per a una part molt important de la ciutadania és més important la segona. Com molt bé ha dit l'Adam al seu article, recomano a tothom que ho provi estic, segur que no se'n penedirà.

No voldria acabar aquest article sense deixar de mostrar l'agraïment als voluntaris que assumeixen la responsabilitat de fer candidatures. Aquests dies recorren els nostres pobles i viles buscant ciutadans que es vulguin presentar. Aquesta gent treballa un munt d'hores, sobretot, cap al tard i els caps de setmana, i sacrifica hores de família, d'aficions i de son només per la satisfacció personal d'haver fet tot el possible perquè aquells que entenen la societat de la mateixa manera que ells ho puguin expressar a les urnes.

Aquesta és una feina de partit, però també és i, en lletres ben grosses, una feina de país.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook