Perquè Catalunya sigui independent cal que els promotors d'aquesta opció tinguin més força que els contraris, comptant entre aquests tant els de dins com els de fora del país. El convenciment de la pròpia raó no basta, perquè tenir raó és un concepte subjectiu, mentre que la força és d'allò més objectiva. Quina força té l'independentisme, i quina els seus adversaris? La setmana que ve la justícia espanyola començarà a jutjar dotze alts dirigents del Procés: aquest fet ja il·lustra qui està en possessió de la força i qui es troba en situació d'inferioritat. No sabem què hauria succeït si la tarda del 27 d'octubre del 2017 el Govern de Carles Puigdemont hagués dictat ordres per controlar el territori i exercir un poder sobirà, en aplicació de les lleis de setembre i la resolució d'aquell mateix dia. No ho sabem, encara que ens ho podem imaginar. El que sabem és que no va fer-ho, i aquesta confessió de feblesa va ser fortalesa per als qui l'acusen de rebel·lió.

En el balanç de forces, per un costat hi ha les organitzacions que representen aproximadament la meitat dels catalans, així com les institucions autonòmiques i els serveis que en depenen. A l'altre costat hi ha l'altra meitat dels catalans, la immensa majoria dels espa-nyols, la totalitat dels poders de l'Estat -legislatiu, executiu i judicial- i un cert consens internacional contrari a afegir nous embolics a una troca prou embolicada. Pensar que en aquesta situació de desequilibri l'Estat acceptarà negociar d'igual a igual és força agosarat. Qui s'hi aventuri des de la banda espa-nyola serà triturat per l'onada patriòtica. És possible que Carmen Calvo, amb la seva dificultat per triar les paraules i el moment de dir-les, hagi enterrat aquesta setmana el futur polític de Pedro Sánchez.

La independència podria guanyar forces si, a conseqüència de tot plegat, Pablo Casado arriba a la Moncloa i aplica el programa que està anunciant: un 155 profund i permanent acompanyat d'una allau d'il·legalitzacions i de judicis. És possible (però no és segur) que aquest escenari enfortís l'independentisme, en la mesura que els indecisos es decantessin, i alhora que escandalitzés una part de l'opinió pública espa-nyola, esquerdant el consens actual. Això no significa que el canvi en la correlació de forces s'acostés a la igualtat, i les conseqüències en la vida diària serien força desagradables per a molts catalans. Però potser cessarien les actuals batalletes.