08 de febrer de 2019
08.02.2019

Un món fora de si

Des del mateix moment que el procés sobiranista va començar a treure el cap, tot un conglomerat nacionalista espanyol va anar gestant una reacció completament forassenyada

07.02.2019 | 23:39

Des del mateix moment que el procés sobiranista va començar a treure el cap, tot un conglomerat nacionalista espanyol integrat per partits i premsa madrilenya va anar gestant una reacció completament forassenyada. Es comprèn perfectament que trobessin perillosíssim un intent de fractura que podria fer que Espanya perdés una part del territori que li resulta, no sols sentimentalment inseparable, sinó molt rendible econòmicament. Però qualsevol país normal hauria engegat de manera immediata una estratègia de recuperació que frenés la sagnia que ja s'estava produint. Podrien haver-ho fet, per exemple, com el Canadà, que, quan el Quebec amenaçava d'anar-se'n, va desplegar una autèntica política de fraternitat i seducció que realment va tenir el seu efecte.

Però Espanya no és un país normal. Mai no ha pogut completar un projecte d'estat en el qual tots els pobles i cultures que l'integren poguessin sentir-se còmodes i reconeguts. Mai no ha acceptat amb convicció la seva diversitat, ni ha fet res per defugir una temptació centralista incurable. I mai no ha fet cau i net de la dictadura franquista. Així és que la resposta del nacionalisme espa-nyol ha estat des del primer moment completament oposada a aquella que hauria semblat més intel·ligent: testosterona a flor de pell; reviscolament del franquisme adormit; catalanofòbia per tota la pell de brau; invasió policial de Catalunya i garrotades contra gent indefensa; fiscals i tribunals de justícia...

Una de les manifestacions més espectaculars d'aquest tarannà ha estat sens dubte l'ús del llenguatge, que s'ha prostituït fins a límits increïbles. Un projecte polític legítim –que ha estat de signe pacifista i que es remetia en tot moment a la consulta del poble– ha estat titllat constantment de cop d'estat (o de càncer!). El referèndum de l'1-O i la declaració frustrada d'independència han passat a ser directament rebel·lió i sedició. Els polítics independentistes són etiquetats a cada moment com a racistes, colpistes, antidemòcrates, supremacistes. Una hipotètica taula de diàleg és assenyalada immediatament com la «taula de la vergonya». I quan el govern de Sánchez, perdut i sense nord, ha parlat de la presència d'una tercera persona asseguda a la taula, no sols s'ha produït un confús i gairebé ridícul ball semàntic entre «intermediari», «relator», «notari» i «coordinador», sinó que la sola aparició de la paraula ja ha permès parlar d'«alta traïció i humiliació a Espanya». Per contra, allò que tot Europa anomena «ultradreta», aquí només és considerat «conservador» i, això sí, «patriota».

Ja res no vol dir res. I el món de l'espanyolisme continua completament fora de si, muntant un autèntic escàndol i esquinçant-se dramàticament les vestidures només que es parli de diàleg, de negociació, de solució política. El president de la Generalitat és insultat a cada sessió del Parlament per Arrimadas amb paraules i gestos i se li nega la condició de legítim representant del poble. I Pedro Sánchez, que a penes si ha mogut un dit, és titllat, alternativament, de titella, de venut, d'enemic de la pàtria. Paraules i gestos són d'un tremendisme senzillament histèric, cridaner, directament carregat de violència.

I bé, sobre això prou que cal muntar un dia o altre una hipotètica Espanya democràtica i tolerant per a les setmanes i mesos que han de venir, mentre es trampeja el tràngol d'un judici ignominiós contra polítics innocents. Bonica perspectiva, doncs: el patriotisme espanyol, fora de si, pot estar realment orgullós de la misèria i els parracs que ha anat construint i que administra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook