No és per les urnes

És evident que, arribats a aquest moment del conflicte, pràcticament ningú escolta ningú, i poques coses es poden afegir a tot el que s'ha dit, s'ha transcrit o s'ha vist i escoltat ,en tota mena de mitjans de comunicació, per fer canviar l'opinió dels qui ja la tenen formada, conformada i decidida com a inamovible.

Però, tanmateix, cal recordar algunes evidències, contrastades, i fàcilment comprovables. En diré algunes.

Si el conflicte provingués del fet de posar urnes no hauria arribat on és ara. En absolut, i una prova la tenim en la consulta feta el 9-N, en què no es va portar ningú a la presó, tot i ser igualment il·legal.

El problema del procés independentista, en el moment actual, és que alguns no varen considerar prou representativa aquella consulta, i varen voler dur a terme un referèndum, sabent que, per dur-lo a terme, havien de vulnerar el reglament del Parlament, la Constitució i l'Estatut. Primer gran problema i primer greu error. Però, tot i això, si al Parlament només s'haguessin vulnerat aquests tres grans fonaments de la democràcia, la il·legalitat hauria estat gran, però no de les dimensions actuals.

L'agreujament va venir l'endemà del dia 6 de setembre del 2017, amb l'aprovació de les Lleis de Transitorietat, en les quals quedava clara la suspensió de la Constitució espanyola i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, substituïts per unes lleis de clares connotacions populistes i molt poc democràtiques, fins al punt de posar el poder judicial a les ordres de l'executiu. És a dir, es trencava el principi de separació de poders.

Però, afegit a tot plegat, es varen anar incomplint tots els preceptes legals que marquen el funcionament d'un estat de dret, i es va fer cas omís a les advertències, recomanacions i finalment resolucions del Tribunal Constitucional, per una banda, o per part dels lletrats del Parlament, i la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya.

És a dir, el govern de la Generalitat es va situar fora de l'ordre constitucional i estatutari, amb ple coneixement de causa, i va menysprear els òrgans de control i supervisió de la legalitat, tant d'àmbit català com espanyol.

I sí, es va dur a terme el referèndum promès, l'1-O, en el qual es varen produir fets lamentables, rebutjables i mostra d'una estupidesa política immensa, que va donar motius i raons a l'independentisme per fer desviar l'atenció cap a la violència, en comptes de reflexionar sobre la legalitat. I sí, hi hagueren observadors internacionals que varen veure tot el que passava, però ara ningú vol recordar que aquests mateixos observadors varen dictaminar que «el referèndum no complia els estàndards internacionals», en aquesta matèria. Com també varen criticar i considerar totalment inadequats els tràmits parlamentaris en l'aprovació d'unes Lleis de Transitorietat en lectura única, sense accés a dictàmens, ni pronunciament de la Comissió Jurídica Assessora... entre altres irregularitats.

Ara es tornen a reclamar observadors internacionals per al judici, tot i poder-lo seguir, en viu i en directe... una nova excusa per intentar desacreditar el que allà es veurà i s'escoltarà. Alguns consideren que de l'1-O en sortí un mandat clar i definitiu, malgrat uns números que revelen la fragilitat del resultat. Si el cens era de 5.313.564 persones, i en varen votar 2.286.217, de les quals 2.044.038 van dir que sí, es pot veure que és molt menys del cinquanta per cent dels censats. En paràmetres internacionals de democràcia, ningú gosaria donar validesa a un resultat com aquest, però, ho repeteixo, el problema no ve de posar urnes. El conflicte ve per tots els antecedents, moviments i actuacions fetes, per vulnerar de forma conscient i fefaent l'estat de dret, plasmat en els preceptes continguts en la Constitució i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que tots els càrrecs institucionals, jurem defensar i complir, en el moment d'accedir al càrrec.