He vist el primer ametller florit de l'any en una feixa a mig camí entre l'interior i la costa. El dia era fred, com toca, però el sol lluïa empeltat de bonança que m'ha arribat a un lloc especial, a dins, si és que queda algun espai lliure entremig d'òrgans, artèries, ossos i músculs. He agafat aire i el paisatge m'ha traslladat a la primavera, al primer temps de tots. L'esquitxada de floretes blanques destacava enmig del paisatge monocolor i jo m'he deixat endur cap a una casa segura amb olor de sabó de roba de pastilla. Després he viatjat a l'institut on vaig estudiar i al mes de primavera que em vaig passar amb la mà dreta enguixada per un trencament que em vaig fer en el «salt sobre poltre» -popularment el potro-, un aparell de gimnàstica que temia. M'he mirat la mà com si no fos meva. No en queda cap rastre, del trencament. La mà és més vella. La pell, més arrugada. Les venes, blavoses, dibuixen camins que recorro cada dia. Recito només per a mi el poema «L'ametller», de Joan Maragall: «A mig aire de la serra / veig un ametller florit./ Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t'he delit! / Ets la pau que s'anuncia / entre el sol, núvols i vents? / No ets encara el millor temps / però en tens tota l'alegria».

He intentar reviure el dolor del trencament, però m'ha estat impossible. Ja no hi és. No el trobo. És un record allunyat, com si fos d'algú altre. Però el que sí que he trobat és la nena. La meva nena. La que no volia esmorzar perquè tocava gimnàstica, la que desitjava que passés l'hora ràpid, la que pregava perquè no li fessin fer tombarelles, ni rodes, ni saltar el plinton, ni enfilar-se per cordes. Hauria canviat a ulls clucs la classe d'educació física per qualsevol altra de literatura, història o grec. És una llàstima no haver trobat el mestre que m'ajudés a gaudir d'aquelles estones i a confiar en les meves capacitats, que suposo que alguna devia tenir. En aquest terreny, la sort no va caminar al meu costat.

No sé per què aquest ametller solitari m'ha fet mirar enrere, quan el que volia era mirar endavant i imaginar-me la primavera que vindrà. No ens n'adonarem que ja hi serem. I ens embadalirem de nou amb l'esclat de la natura perquè confiem que arribarà i que tornarà a meravellar-nos. M'agrada la paraula confiança. La utilitzaré més. La diré més. L'escriuré més. Ara l'he dit en veu alta i sona bé. Sense confiança el Cristóbal Montero i el Juli Pérez no haurien entrat aquesta setmana en un edifici de la carretera del Pont de Vilomara, de Manresa, on començava un incendi, per avisar els veïns que sortissin. Sense confiança el veí de l'àtic amb mobilitat reduïda, José Manuel Riquelme, tampoc no hauria estat segur que se'n sortiria de l'ensurt. No descarto colar-me un dia d'aquests en un gimnàs i provar de saltar el potro.