10 de febrer de 2019
10.02.2019

Montserrat... tu també?

09.02.2019 | 23:13

Sopem. Hem anat a un acte cultural i després hem quedat per sopar junts. Soms uns 12, homes i dones sense paritat però gairebé. L'acte cultural ha estat enriquidor però tenim gana i endrapem pa amb tomàquet i embotits i vi de la terra i riures i històries compartides de quan ja en dus més o menys cinquanta a l'esquena. Jo, entre fuet i fuet, fuetejo amb alguna de les meves, allò que faig sovint quan sé que els companys de taula són més il·lustrats que jo, i els faig riure banalment per fer baixar la teca i aquell punt d'intel·lectual molt posat que tenim tots. Ells més que jo. Som de diverses contrades i ens coneixem bastant o poc però compartim mirades, país i història. També valors. A fora plou a bots i barrals i sol passar que, quan et trobes amb gent de la cinquantena, sempre hi ha dones que han anat a escoles de monges i homes que han anat, de nens o de joves, a escoles de capellans. Alguns per bé i d'altres... no tant. O gens. Millor no fer comentaris. No sé com la conversa hi porta i un dels meus companys de taula, de nen, explica, va estar al seminari. Ja es veu que avui el plat és fondo. Els que han anat al seminari sempre tenen batalletes primes i gruixudes per explicar. Són com les de la mili però en versió tendra. O dura. Ens explica que era petit, que hi dormia, allà, que no eren gaires i que un dels capellans en hores mortes els cridava a part. Riem i fem mofa però ell continua. Ho explica i sense dir-nos-ho notem que hi ha quelcom especial en el relat d'aquell record amarg, amagat. Hi parem de cop, tots, més atenció i ell continua i ens diu, em sembla, que això que ens explicarà no ho havia explicat mai. Ha callat. Fem silenci. Ell, tan nen com era, sol i davant d'un capellà fosc dins d'una cambra que li demana si és espavilat, si té por, si és callat, si s'enyora i el nen que diu que sí, que de tot una mica, i el capellà que li diu, suau però autoritari: «Me l'ensenyaries?». I ell, el nen que sense ni saber ni com ni de quina manera ni amb quina força infantil no va voler o no va voler respondre i se'n va anar corrents, corrents d'allà fugint d'allà de la cambra on no va tornar més. Mai més. Amb el record dins. També la por. No sap si d'altres nens s'hi van prestar, atrapats. No en van parlar mai. Van callar. A la taula ens retruny el «me l'ense-nyaries?», perquè ho hem entès tot. Tot. I ell, el meu amic, de nen, per sort, també ho va entendre a la seva manera i ho va entendre a temps. D'altres no, i ara sabem, i cada dia sabem de més nens que no van poder escapar. Ens mirem adolorits i agraïts per una confessió que surt de dins... D'això, d'aquest sopar, en fa mesos, però ho escric avui amb l'ànima adolorida, irada, molt emprenyada, pel que estem sabent de tant de mal, de tants abusos fastigosos en mans de capellans. No tinc paraules. I de Mont-serrat... que descobrim aquests dies que també ens ha fallat, ens ha traït, ens ha enganyat, ha abusat, també, de nosaltres. Només tinc ganes d'abraçar el meu amic. Feu-ne tantes, d'abraçades, com faci falta a qui ho necessiti fins que ningú se senti sol ni a les fosques. I sense amén, si de cas, un bon mecàgon Déu ben alt. Ben alt. I que quedi escrit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook