Ala manifestació de la plaça Colón de Madrid «per la unitat d'Espanya» i per fer fora el Govern de Pedro Sánchez, es va llegir un manifest que contenia mentides. Com la d'afirmar que Sánchez ha acceptat les exigències de Quim Torra, quan aquestes exigències, contingudes en el document dels 21 punts, van anar directament a la paperera. O que va «rebre amb llaços grocs» el president català a la Moncloa; simplement, aquest en duia un a la solapa. O que accepta cedir sobirania per aprovar els pressupostos: precisament per això s'han trencat les converses.
Mentides que repetides mil cops per mil altaveus acaben sent cregudes per la bona gent. Mentides conscients, i que per això ofenen encara més. Mentides que alimenten el conflicte, que enfronten persones, que tanquen portes i barren camins.
No és un joc! No és un programa televisiu d'entreteniment! És un exercici perillós. Parlem de coses que afecten seriosament el benestar de les persones, la convivència social i la qualitat de l'exercici democràtic. Sobre la mentida no es construeix cap democràcia.
I què fan els polítics catalans de partits espanyols? S'esforcen per restituir la veritat o s'abonen a l'extensió de la falsedat?
Saben que aquestes mentides predisposen l'opinió espa-nyola contra l'exercici de l'autogovern de Catalunya, que alimenten la seva supressió, el retorn al centralisme absolut. Saben que donen cobertura a la perpetuació del tracte fiscal discriminatori, injust, que perjudica objectivament els seus conciutadans catalans. Saben que alimenta l'estat d'opinió que condueix a regatejar inversions com les que evitarien accidents mortals a la Renfe, i negar el finançament que evitaria els ambulatoris sense pediatre.
Cal que diguin la veritat. Cal que s'adrecin al seus companys de partit, als mitjans de comunicació espanyols, als votants espanyols, per dir-los que no divulguin més mentides, per desmentir-les. Per explicar-los la realitat. Si els l'explica Quim Torra no se'l creuran. Si l'explica Carles Puigdemont, encara menys. Als socialistes ja els han etiquetat de traïdors. I als de Podem, no cal dir. Però Inés Arrimadas és dels seus. Manuel Valls és dels seus. Fins i tot Josep Borrell és un català «dels bons», que es deixa la pell contra l'independentisme. Cal que facin el pas. Cal que parlin. Pel bé de Catalunya i d'Espanya. Per evitar que tot plegat es converteixi en un gran incendi.
