Estem immersos en el judici que se celebra al Tribunal Suprem. I tot allò que s'hi diu i que s'hi veu encongeix el cor de qualsevol persona que tingui una mínima sensibilitat per la justícia i la democràcia. Un exemple, un entre molts altres d'aquests dies: l'al·lusió del fiscal a l'ús de la violència dels independentistes mitjançant l'ús de «muralles humanes», una versió rocambolesca dels fets de l'1-O que contrasta clamorosament amb la vivència directa i inoblidable de milers de persones.
Ara, doncs, quan ha arribat l'hora de la veritat, potser no sigui sobrer allunyar-se una mica de les impressions més directes que es deriven del judici i recordar el punt de partida, allò que potser alguns pretenen oblidar. Tot comença amb un govern que encapçala José M. Aznar i que es proposa frenar l'evolució que seguia l'anomenat «estat de les autonomies». Hi ha un intent, reeixit en bona mesura, de retornar a l'estat central una part important de les competències transferides, mitjançant l'aprovació de lleis orgàniques que van laminant l'autogovern. I hi ha una centralització abusiva de les inversions que margina Catalunya, que també rep els efectes d'un sistema de finançament manifestament injust. La resposta catalana d'aleshores no s'aparta ni un mil·límetre de la via constitucional: una reforma de l'Estatut que és aprovada per les Corts generals i per la població en referèndum. Mentrestant, el govern recull firmes contra l'Estatut i s'assegura una composició del Tribunal Constitucional que permeti bloquejar la proposta. I així arribem a la famosa sentència del 28 de juny de 2010, que deixa radicalment minvat el projecte aprovat pels catalans. En conseqüència, el pacte constitucional de 1978 naufraga de manera ostensible i s'obre una profunda crisi territorial.
La resposta catalana a aquesta suma d'agressions és l'extensió generalitzada d'un sentiment que ja té arrels antigues i profundes: el projecte espanyol no tolera la diferència i maltracta Catalunya, de manera que cal optar per una via diferent que pugui conduir a l'obtenció d'un estat propi. Es tracta d'un moviment sorgit de la base del poble, que s'escampa poderosament i que s'expressa de manera pacífica en manifestacions al carrer com no s'han vist mai per tot Europa. Una gran part de catalans desconnecta d'aquesta Espanya inviable i opta per un projecte polític tan legítim com qualsevol altre.
Davant la força i l'extensió del moviment, la resposta de l'Estat s'allunya de la via política amb què altres països han abordat problemes semblants, com el Canadà o Gran Breta-nya. Es fa una interpretació de la constitució espanyola que impedeix la consulta a la població per mitjà d'un referèndum i que nega el diàleg i la negociació com a instruments per resoldre les diferències. No hi ha sortida, doncs. Davant el bloqueig, el moviment independentista opta un cop més pel recurs a la consulta popular, autèntic estendard del projecte: és l'1-O. Simultàniament, hi ha una regressió enorme en l'exercici de les llibertats i plouen les resolucions d'un Tribunal Constitucional desprestigiat que deixa de ser garant de drets, alhora que la monarquia s'oblida del paper arbitral que li pertoca. A partir d'aquí, policies, repressió, jutjats, presó i exili. Aplicació sui generis d'un article 155 que aboleix el govern legítim i convoca unes eleccions que donen una majoria independentista. Aquesta és, en definitiva, la resposta de l'Estat a la petició de la majoria de catalans.
I així arribem a un sumari i un judici farcit d'irregularitats que inventa un relat delirant que justifiqui el càstig i l'escarment que ja es prepara. Al car-rer, mentrestant, domina a tot Espanya la histèria d'una ultradreta desfermada, davant d'un PSOE impotent i còmplice. Aquest és en resum el panorama, en aquest febrer llòbrec del judici davant el Tribunal Suprem.
