Comença al Tribunal Suprem el judici contra els dotze polítics independentistes catalans. Nou d'ells (Bassa, Cuixart, Forn, Forcadell, Junqueras, Romeva, Rull, Sànchez i Turull), acusats de la suposada comissió dels delictes de rebel·lió i malversació, llevat de Forcadell, sols de rebel·lió. Per a tots el fiscal sol·licita penes de presó tan improcedents com desmesurades. Per als tres restants imputats (Borràs, Mundó i Vila), eventuals culpables de desobediència i malversació, penes menors però també immoderat empresonament.

Obligada resulta una breu anàlisi dels tres delictes esmentats (malversació, rebel·lió i desobediència), tot i que considero ociós entrar en el primer, atès que el procés independentista no implicà malversació de fons públics com així ho proclamà l'exministre d'Hisenda Montoro, a l'autoritzat criteri del qual em remeto.

Parlem ara, una i mil vegades més, del delicte de rebel·lió regulat per l'article 472 del Codi Penal espanyol, el text del qual així comença: «Son reos de delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente...».

La realitat inqüestionable és que el referèndum del 2017, tant de part dels seus impulsors com de les persones d'ells dependents, no implicà el més mínim acte de violència. Ben al contrari, el comportament de tots ells constituí un clar exemple de conducta democràtica i pacificadora sols pertorbada per la flagrant incivilitat dels policies estatals.

Sap prou bé la societat espanyola, per experiència històrica, el que és i el que no és violència social, avesada com està als cops d'estat propis, pistola o fusell en mà, que res tenen a veure amb el civilitzat procés català. Amb exemples a dojo: el general Pavía, que va posar fi a la Primera República el 1874; el general Franco, a la Segona el 1936; o el general Armada, cap del 23-F, el 1981...

En síntesi, apel·lant a la lògica jurídica, m'atreveixo a afirmar que, dels tres delictes esmentats, l'únic que honestament els estimaria imputable seria el de desobediència. Sense mai oblidar, però, que gran part de les enaltidores conquestes democràtiques contemporànies foren obra d'herois desobedients, com Rosa Parks, alliberadora racial; Emmeline Pankhurst, lluitadora pel sufragi femení, o Mahatma Gandhi, redemptor nacional, que proclamà: «Quan una llei és injusta, el correcte és desobeir».

Un fet que sempre he estimat suggeridor de la necessària contraofensiva del dret natural davant de resolucions judicials injustes és l'emotiva carta oberta que el 13 de gener del 1898 publicà el diari L'Aurore amb el títol de «J'accuse», dirigida per Émile Zola al president de la República Francesa, en què li reprovava la passivitat davant la greu condemna inferida a l'oficial jueu Albert Dreyfus. Aquella carta permeté capgirar l'estat d'opinió popular fins a la restauració de tots els honors usurpats a Dreyfus, a banda d'una profunda revisió de la política antisemita a França.

Molt oportuna trobo la recent aparició del llibre d'idèntic títol «Jo acuso», obra de Benet Salellas, exdiputat i advocat defensor de Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, que, com els seus companys i companyes acusats de rebel·lió, pateix més d'un any d'injustificable presó preventiva. La més il·lustrativa imatge que tothom recorda de Cuixart és la de la seva persistència dissuadint els manifestants independentistes de qualsevol temptativa de violència el 20 desetembre del 2017.

S'aixeca el teló del judici. Un drama amb dotze honorables acusats defensors d'una nació mil·lenària. O una comèdia, tal vegada? Amb set magistrats condicionats per un guió ja escrit, des de fa temps i des de molt amunt, que fa impensable una justa resolució absolutòria. Com a mal menor, permeti'm el lector l'agosarat desig personal d'un plàcid veredicte per desobediència que glorifiqués els acusats i recordés als acusadors allò de «la pitjor forma d'injustícia és la justícia simulada» (Plató).