Les corprenedores imatges dels líders catalans sotmesos a les togues del Suprem resumeixen la magnitud del poder que els independentistes van infravalorar. Homes i dones que van encapçalar una mobilització prodigiosa de més de dos milions de persones i que van adquirir notorietat mundial pel vigor lluminós de la seva reivindicació han acabat al banc dels acusats sense que el poder desafiat hagi hagut de trencar ni un plat. No ha calgut un general Pavía entrant al Parlament a cavall ni cap vehicle blindat irrompent per la Diagonal. N'hi ha hagut prou amb unes citacions i unes diligències per derrotar una força impressionant. Això encara és més impressionant.
La història ens diu que d'un Estat ben establert no se'n surt. Si de cas, se'n fuig. No en surts quan t'has decidit i t'has organitzat per plantejar un pols al grup dominant; te n'escapes si la porta queda entreoberta i aprofites l'ocasió per fugir. Més de la meitat dels estats d'Europa i la majoria dels del món han nascut durant el darrer segle quan s'ha enfonsat un imperi o quan una guerra ha debilitat gravíssimament un poder central. No hi ha altra manera. I ni així no és fàcil. Aquesta ha estat la regla des d'Irlanda i Lituània fins a Islàndia i Índia, i gairebé no té excepcions. D'un Estat no en surts avançant a camp obert mentre els seus guardians et veuen venir. Te n'escapes per la porta del darrere, o acabes al Suprem. Si en calia una prova, ja la tenim.
