Sentència: desitjada i esperada

Ningú podrà reparar els danys causats per «les penes del telediari», pels articles d'opinió de gent poc informada o directament malèvola, per declaracions i manifestacions en multitud de mitjans de comunicació, donant per vàlides les acusacions... i encara menys es poden reparar els danys emocionals, personals i professionals que un procés tan llarg com aquest ha tingut per part de tots els encausats.

I encara més, per als de més rang. Escriure aquest article suposa una gran alegria i satisfacció, i alhora una ràbia immensa per haver patit al costat de bons amics com Cristòfol Gimeno, alcalde de Castellgalí, o Josep Camprubí, exalcalde de Manresa, les penes i incerteses d'un procés judicial com aquest. També, per pensar que en el seu lloc podia haver-hi estat jo mateix o qualsevol altre alcalde que hagués estat triat com a representant de les institucions en el consell de direcció. Un lloc més honorífic que executiu, però que pot comportar, com hem vist, responsabilitats mai imaginades.

I és que al costat d'aquests dos bons amics, hi figurava un altre amic entranyable, especialment destacat i admirat en tots els càr-recs que ha ostentat al llarg de quaranta anys. Narcís Serra, exalcalde de Barcelona, exministre de Defensa i exvicepresident del govern, entre molts altres càrrecs institucionals, juntament amb els de partit. Tots els qui el coneixem l'admirem per la seriositat i honestedat de la seva trajectòria, i era lògic patir al seu costat la injustícia que suposaven les acusacions que se li feien.

Precisament, l'interès d'algunes de les acusacions, directes o indirectes, era la foto d'un exvicepresident d'un govern socialista, en comparació d'una altra foto d'un altre exvicepresident del partit popular, per intentar barrejar-ho tot i fer veure que tots són iguals, quan no té res a veure la figura de Rodrigo Rato amb la de Narcís Serra, com ha quedat a bastament provat. Però, durant els anys de tramitació , han estat molts els qui han volgut embrutar el seu nom i la seva trajectòria.

Al final, la veritat resplendeix i l'absolució és una merescuda victòria del rigor i l'honestedat, com s'ha pogut constatar al llarg del judici, en què s'han provat i comprovat els tràmits previs, a les decisions de modificació de sous dels directius i altres operacions annexes. Res d'anormal, res d'il·legal, res delictiu. Pertocava l'absolució.

Durant anys, he tingut estretes relacions amb la Justícia, sigui de forma directa per haver-me de defensar d'acusacions, sense fonament, de les quals he sortit absolt; sigui pel seguiment d'altres causes que afectaven persones del meu entorn. La conclusió és que tenim un sistema judicial lent, força enrevessat, però molt garantista. Al final, les sentències són conseqüència de les proves aportades per uns i altres. El cas que ara tractem, de segur que ha decebut moltes persones que volien aconseguir una sentència diferent, ni que fos simplement per veure condemnat a un exvicepresident d'un govern socialista. Però no. El tribunal ha jutjat, ha escoltat uns i altres, ha examinat les proves i ha emès la sentència que corresponia: absolució. Lamentem els patiments passats, per tots els encausats, els quaranta-un. Era una sentència desitjada i esperada, en el temps i en la confiança que la veritat triomfaria. Així ha estat. D'això se'n diu estat de dret.