Cadascú és com és, i a segons quines edats és molt difícil canviar. El període de creixença com a persona és vital per a conformar el caràcter, el pensament, la capacitat de raonament, el criteri, les actituds, la generositat d'esperit, l'obertura de mires, la tolerància en la discrepància... fins i tot en la manera de ser. Hi ha qui en l'aprenentatge de convertir-se en persona de bé (de profit, que deien les àvies) aconsegueix nivells òptims, d'altres compleixen, i n'hi ha que queden curts. En la manera de manifestar-se públicament és quan s'aprecien les categories i les vàlues personals. Per descomptat, els entorns familiars i socials són decisius.

Així, la diversitat es manifesta descarnadament en el dia a dia de les nostres vides: aquesta setmana hem pogut comprovar com hi ha gent que defensa des de la convicció i la dignitat personal el seu pensament, les seves opcions ideològiques, alhora que n'hi ha d'altres que l'expressió de les seves conviccions sempre passa per l'entrecuix i es verbalitza barroerament. Per als uns l'argumentació és la base del seu pronunciament, mentre que per als altres la desqualificació, l'insult, l'amenaça monopolitza el seu discurs.

Els tarannàs tan particulars s'han constatat en les primeres sessions del judici als presos polítics i socials catalans, i en totes les derivades que han muntat els nacionalconstitucionalistes espanyols per incidir en el desenvolupament de la causa general que se segueix contra el sobiranisme català. Hem pogut contrastar missatges, declaracions, manifestacions, accions de protesta, anuncis d'actuacions que hi ha hagut arreu, i només la credibilitat que desprenia cadascú ens ha permès fer-nos una idea del moment que passem i la manera de ser de tots els protagonistes. Quins avals té cadascú?

El sobiranisme ha reivindicat el dret a l'autodeterminació com a millora de les condicions de vida dels catalans, sense exclusions, de tots els ciutadans. El nacionalisme espanyol, consolidat el missatge fals que a Catalunya hi hauria ciutadans de primera i de segona, ha insistit a reclamar un 155 permanent fins a l'extermini del sobiranisme. Després d'haver aplicat a Andalusia una mena de 156 que eliminarà guanys i llibertats conquistades, els programes electorals que veurem d'aquí a quatre dies anunciaran la fi del càncer català, que es veu que és el que fa anar malament Espanya. L'aportació catalana al PIB espanyol no compta. El dèficit fiscal i la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya són invencions del sobiranisme. Les comunitats autònomes que prenen cafè gràcies a la solidaritat de les que són productives quedaran molt afectades quan Catalunya s'independitzi... Certament, fa de mal pair tot això i depèn de la personalitat formada durant el període de creixença que es tingui capacitat per entendre el que passa. Fins i tot, saber si hi ha ganes d'escoltar.

El magistrat Marchena deu haver parat orella perquè, tot i la fama que l'avala (entre altres mèrits, havia de controlar el tribunal que jutja Catalunya des del darrere), ha començat la vista melós i estricte amb el compliment de normatives europees, no fos cas que el TEDH se'l miri amb lupa més endavant. Ves que no hagi fet salat...