Els temps segueixen canviant i si alguna cosa caracteritza el nostre és que la velocitat del canvi va en augment tot esperant sempre coses noves que deixin enrere les anteriors. La tecnologia segueix responent a aquesta impaciència estructural que sembla haver-se apoderat dels homes. En els cafès i els breus diàlegs a la caixa del supermercat ens queixem de les presses, de la dificultat per gaudir del moment i de la impossibilitat d'aturar-se un moment i mirar. Ens queixem i seguim intentant no perdre la base de ritmes subministrada per les notícies, els anuncis i els cops de volant econòmics, polítics i socials.

Davant d'aquest panorama, difícil ho tenen les institucions seculars que es dirigeixen a allò que és perenne, que roman. L'escola és una d'elles i ens aquests moments s'agita en la incomoditat de voler afirmar valors sòlids que puguin sostenir els homes del demà, alhora que es troba immersa, com ho estem tots, en la societat líquida per a la qual l'única veritat reconeguda és el canvi.

Amb una ràpida mirada a l'entorn polític i social, podrem constatar com en el nostre món s'estan posant potes enlaire institucions, tradicions i estructures que semblaven intocables. Sembla que les antigues consignes del maig del 68 («Sota les llombardes hi ha la platja») i les proclames inconformistes d'aquells que volien canviar-ho tot estan assolint els seus efectes 50 anys després. La democràcia i el dret tan reclamats per uns i pels altres es troben en crisi i a les portes d'un sistema que s'ha tornat inestable i dèbil, truquen centenars de milers que fugen del seu propi sistema i de la seva pobresa. Els valors d'Occident s'estan posant a prova i de moment sembla que no s'està a l'alçada de les circumstàncies.

L'escola, com tantes altres herències rebudes dels nostres pares, també ha estat asseguda el banc dels acusats. Se l'acusa de no respondre a les exigències educatives del moment, de no estar al dia, de no tenir la capacitat de reacció, de no ser útil i de pretendre perpetuar un sistema que ha fracassat. Els millors mestres, els que es preocupen, van de bòlit intentant que els pares estiguin contents i que els nois aprenguin i que no es perdin res. Han pujat a la xarxa per restar totes les pilotes que hi ha en joc, atents que les runes que cauen no els esclafin, i ja no els queda temps per pensar què estan fent en realitat i com va el partit.

Però si cal aturar-se per alguna cosa es per poder mirar. «El verb més important en educació és mirar» (G. Luri). No podem exigir una altra cosa a les escoles que no sigui aquesta. Que els professors mirin! Que la direcció miri! Que mirin abans d'actuar, abans de decidir, abans de renyar i abans de premiar. Que mirin l'entorn, el clima i el paisatge dels seus alumnes, les seves ferides i la seva necessitat.

És moment de refundar. De recomençar partint de l'única cosa raonable: els nois i les noies que arriben a les nostres aules. Qui són? Quina és la pobresa que carreguen a l'esquena i que estem cridats a tenir en compte? L'escola no es construeix a partir dels plànols d'un arquitecte que la dissenya a priori sinó a partir de les pedres que junts tornem a posar, una al costat de l'altra, pedres que carreguen els mateixos alumnes a l'esquena i que són lliurades a les mans del professor. Cada una d'elles amb la seva singularitat necessita una mirada atenta i pacient per poder trobar el seu lloc, la millor posició que la mudi de càrrega pesant a punt de recolzament, element estable i durador que permeti als homes abrigar-se del fred i recupera les raons i l'energia per tornar a començar.