Quan Pedro Sánchez va anunciar la proposta de Pressupostos Generals de l'Estat que havia acordat amb Unidos Podemos, l'independentisme podia haver aïllat aquest qüestió del debat polític general i aprovar-los a canvi del compromís dels Comuns de permetre l'aprovació del pressupost de la Generalitat. Si s'hagués fet així, tampoc hauríem revertit l'escandalós dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat, ni tindríem recursos per fer front a les necessitats socials que tenim plantejades ni, encara menys, tindríem cap garantia que les inversions previstes es transformessin en res concret i tangible. Ara bé, tindríem -no es pot negar- uns pressupostos de l'Estat més expansius, lleugerament més redistributius i que comportarien més marge de despesa per al govern de la Generalitat. Uns pressupostos, en definitiva, millors dels que han quedat (els d'en Rajoy) i que haurien permès, a l'independentisme que mana a la Generalitat, governar amb una mica més de mitjans per fer front a alguns dels focs en actiu (sanitat, educació, bombers...).

En canvi, es va optar per la via difícil, la de vincular l'aprovació dels PGE a l'avenç en la resolució del conflicte polític. Un conflicte polític, recordem-ho, generat per l'obstinació de l'Estat espanyol a girar-se d'esquena, no només a les demandes de milions dels seus -ara per ara- ciutadans, sinó també al sentit comú democràtic i als tractats internacionals que obliguen els estats signants a respectar, i fomentar!, el dret a l'autodeterminació de tots els pobles. I és que per encarar l'estira-i-arronsa que ens ha de portar, tard o d'hora, a un referèndum realment decisiu, l'independentisme té els mitjans que té, que no són tants, i no pot permetre's el luxe de renunciar a cap d'ells. La carta del no als PGE no era una carta guanyadora, perquè a ningú se li escapa que el PSOE estava molt poc predisposat a asseure's a parlar, però calia utilitzar-la per deixar clar, de cara al futur proper, quin és el terreny de joc i quines són les aspiracions reals de cadascú. I, és clar, si pretens que l'adversari et prengui seriosament, quan planteges una amenaça has d'estar disposat a fer-la efectiva, per molt dur i empipador que sigui. Més encara si tenim en compte que l'independentisme ja havia fet un vot de confiança a Pedro Sánchez a canvi de res (amb la moció de censura) i que, des d'aleshores, el govern espanyol no tan sols no havia acostat posicions sinó que ha mantingut el to bel·ligerant sobretot en el front internacional comandat pel duo Borrell i Lozano.

Dit això, i en la línia del que defensava no fa gaire en Jordi Muñoz, el cert és que, amb l'actual marc legal i amb uns parlaments cada cop més plurals i amb més dificultats per formar majories absolutes, és bastant inevitable que l'oposició s'agafi a la seva capacitat de veto per marcar perfil tombant pressupostos. El resultat són executius governant amb comptes que no són els seus, legislatures curtes, provisionalitat i paràlisi. Dit d'una altra manera, governs dèbils, comptes públics precaris i administracions amb poc marge d'actuació i amb menys influència sobre la societat del que voldríem. Exactament el que defensa l'anomenat neoliberalisme.