Acabem de viure el capítol definitiu de l'«spin off» sobre la història bancària vinculada al Bages i els seus entorns. Un final pansit i permanent. Per sempre i mai més les terres de l'interior de Catalunya tindran res a dir, fer o patir en el món bancari. Mentre el Banc Mercantil de Manresa (que només recorden els més grans) dorm a la caixa dels oblidats, a la Caixa de Manresa se li ha llançat la darrera palada de terra a sobre de la seva tomba. Ja estava ben enter-rada però quedava una escletxa que calia tapar, aquella final que la deixa en la foscor eterna. Els consellers de la Caixa de Catalunya amb la «nostra caixa» integrada han estat absolts dels càrrecs pel famós cas dels sous dels màxims directius. Al moment de la intervenció, tenia (11) membres traspassats d'entitat en el moment de la fusió. Acompanyaven el màxim directiu, el també bagenc Adolf Todó i sota la presidència de Narcís Serra, el polític català que ha arribat més amunt a Espanya després de Prim. Com en altres caixes, la política entrava a les finances. Els diaris primer i la història després ja ho van explicant ben cruament.
No vull furgar en ferides, patiments o danys reputacionals (tal com s'hi refereix el seu advocat) dels que ara han quedat lliures d'imputacions. Prefereixo mirar enllà (o enrere) per entendre els motius pels quals persones vinculades a la política, l'empresa o membres actius de la societat, que, més enllà d'anar de casa a la feina, accepten formar part de consells d'administració, de juntes directives o de tota mena d'organismes de forma no executiva. És a dir, fent funcions de control o de consell i aprovant les propostes que els directius els presenten. Com en qualsevol altre factor de decisió personal, cadascú té en el seu criteri intern les raons per les quals accepta. Normalment, fins i tot en el cas que ens ocupa, les retribucions (excepte les dels alts directius) no fan enrogir el rostre de ningú que no vulgui fer llenya de qualsevol cosa. Les dietes que percebien per assistir als consells eren equivalents a un sou bàsic de qualsevol que treballi amb alguna càrrega professional mínima. Per tant, més enllà de percebre un complement als seus ingressos, poc més els aportava ser-ne membres. I és segur que si s'haguessin imaginat el calvari a passar en forma de llarguíssim procés judicial amb petició de penes de presó, cap d'ells ho hauria acceptat.
Les caixes, vist amb una certa perspectiva, eren el contrari del que pretenien ser: entitats d'estalvi i crèdit controlades per la societat en contrast amb els bancs, vistos com uns monstres financers sota el control d'uns senyors panxuts, amb corbata negra i fumant uns cigars enormes. Van resultar encara més perverses perquè ens han costat milers de milions i els suposats controladors no s'assabentaven de res. Polítics o similars sense formació suficient havien de prendre decisions col·legiades de qualitat. Tot va petar i les caixes ja són totes bancs. Els membres del consell quan el pet va produir-se ho devien ser per raons com: per vanitat, per influir, per curiositat, per obligació o per interès espuri. Estadísticament potser per aquest ordre. Però el tribunal ha tancat el cas i per extensió la caixa d'estalvis manresana. Els jutges no s'han pogut estar de dir que no els «correspon a ells fer valoracions morals». Només faltaria. Afegeixen que en el moment dels increments exagerats de sous hi havia sectors de la societat en la «més cruel angoixa». Semblen demanar perdó per la no sentència, perquè, si només han de jutjar els fets, podrien deixar per a altres les valoracions socials. Tot plegat, i més enllà dels escarafalls de molts respecte dels que guanyen sous milionaris (és un peatge a pagar per guanyar imports d'escàndol), estic segur que a tots els que ara han quedat alliberats de culpes no els veuran ni a la junta del club de futbol sala del bar-ri. Escarmentats han quedat.
