Només he hagut de declarar en dos judicis, un al vell edifici de la Baixada de la Seu, de façana bar-roca, i l'altre als nous jutjats al costat del riu, que amb el llarg passadís i les sales d'espera fan pensar en un ambulatori. Totes dues vegades vaig poder mirar de cara les persones que em feien preguntes -tant les parts com el jutge que presidia la vista- sense haver de girar el coll d'una manera incòmoda o forçada. La disposició de la sala feia que tothom veiés a tothom amb naturalitat. En canvi, al judici del Procés ja hem vist Joaquim Forn, dijous passat, i Jordi Turull, ahir, fent oposicions a una torticoli per l'angle a què havien de girar el coll per veure el fiscal, i encara més l'advocada de l'Estat. Com si no fos prou incòmode haver d'anar i tornar cada dia, dins d'un furgó cel·lular, d'una presó situada a quaranta quilòmetres de distància.

Aquest gest forçat es deu a la disposició de la sala. La taula on s'asseuen els declarants és més endavant que els llocs dels fiscals i de la majoria d'advocats, tant acusadors com defensors. Si la persona, tant si és acusada com testimoni, gira el cos per escoltar i respondre de cara a qui li formula les preguntes, el president del tribunal la renyarà, entre altres raons perquè se separa del micròfon i la seva veu pot quedar mal enregistrada. Ja fa temps que no hi ha taquígrafs prenent notes dels judicis; s'enregistra tot i després es transcriu. Però si la persona mira endavant, cap al tribunal, escoltarà les preguntes que li formula algú a qui no veu, de qui no pot examinar les expressions ni les reaccions. Salvant les distàncies, és una mica com aquells inter-rogatoris de pel·lícula amb la llum d'un flexo enlluernant el sospitós per intimidar-lo.

La taula de prestar declaració està molt endavant perquè no hi ha un sinó quatre bancs dels acusats, un darrere l'altre a raó de tres persones a cada banc. Flanquejats per les altes taules d'acusacions i defenses, des del primer dia l'escenari em va fer pensar en el fossar d'un zoològic on els espècimens són examinats. Que no deixa de ser una analogia força aproximada. Però la disposició de la sala és la que ha decidit el tribunal, i si als cridats a declarar les preguntes els arriben per darrere és perquè el tribunal no ha determinat cap disposició millor dels bancs, les taules i les cadires. Ja li està bé d'aquesta manera. Al capdavall no espera escoltar diàlegs, sinó interrogatoris.