Dia de vaga. A la Redacció d'aquest diari se'n va fer ahir, per treballar avui i poder informar demà de com ha anat la jornada. I aquest article el vaig escriure dimarts. Potser hi haurà gent que el llegirà divendres, perquè avui (dijous) no haurà realitzat aquelles activitats rutinàries de les quals el diari forma part: passar pel quiosc, anar a l'oficina, esmorzar al bar, visitar la biblioteca... Quina és la millor manera d'adherir-se a una vaga: alimentar la convocatòria amb abrandats articles el dia de l'aturada, o renunciar-hi a canvi d'explicar-la l'endemà? O fer mitja vaga cada dia, a veure si així surten dos mitjos diaris, suficients per parlar dos cops l'esdeveniment? Sense comptar que les xarxes no en faran, de vaga. Al contrari: estaran d'allò més actives.

Ignoro si la vaga ajudarà els acusats que seuen als bancs del Suprem i s'enfronten a peticions de molts anys de presó (qualsevol quantitat d'anys de presó, si es compleixen efectivament, ja són molts anys). Els circumspectes magistrats del tribunal que dictaran sentència no semblen la mena de persones que es deixen entendrir per una vaga solidària a sis-cents quilòmetres. El president de la sala és molt xerraire i molt amable fins que deixa de ser-ho, que és en el precís moment que el qüestionen. Les acusacions pensaran, i potser diran: mira, mira com el separatisme coarta la independència judicial. Val més que avui no passi cap desgràcia, perquè n'hi ha que hi sucarien pans de quilo.

Però l'independentisme no pot deixar de fer alguna cosa. Sobretot l'independentisme social, que és el veritable motor. Els polítics de les institucions fan més càlculs d'oportunitat, però l'activisme social, la gent de base, reclama fer alguna cosa. Una vaga, una concentració, una cassolada, el que sigui, però moure's. Perquè la inactivitat rovella les articulacions, atrofia els músculs, adorm els reflexos, i es perd la forma a gran velocitat. En aquesta mena de dinàmiques, les vagues sense esperances de resultat immediat (o fins i tot amb risc de resultat negatiu) són tanmateix apostes de futur.

Alhora, la convocatòria és una aposta en ella mateixa, que es pot guanyar o perdre, o tenir un resultat discutit. Quanta gent s'hi apuntarà? De quins sectors? Quanta a les dependències de la Generalitat i quanta a la gran indústria? Segur que hi ha guerra de xifres, i encara més amb la delegació del Govern central en mode hostil.