Era el 30 de gener i se celebrava el catorzè Consell de Ciutat. Jo hi assistia per primera vegada. Moltes cares conegudes de gent d'entitats, de gent que estima i vetlla per Manresa, la seva ciutat. Més d'un centenar d'assistents, tot un èxit, sobretot tenint en compte que aquest perfil d'actes solen ser encara més minoritaris. Aquí i arreu del nostre país.

L'endemà, la crònica d'aquest diari reflectia que «entre els presents, molt gent gran i zero jovent». Deixant de banda disquisicions de quan una persona és jove i quan és gran, sí que es posava de manifest una realitat social: moltes de les entitats estan sota la batuta de persones madures i, sovint, prejubilades o jubilades. Disposar de temps és un bé molt preuat i aquest tresor sol estar en mans de gent que, parcialment o totalment, ja no tenen obligacions laborals.

A partir d'una edat, quan falta poc perquè la vida laboral arribi a la seva fi, tothom es planteja el seu futur, a uns anys vista. Ja no queda ningú, o gairebé ningú, que desitgi una jubilació passiva, aquella de limitar-se a anar fer la partida, una passejada, prendre el sol al parc i a esperar uns dies de vacances subvencionades a primera línia de mar, amb un bon tiberi i, si pot ser, amb vi inclòs. Al contrari, la llista d'activitats en benefici de la societat que planen sobre aquest col·lectiu sembla no tenir fi.

En una ciutat com Manresa costa ben poc de constatar que el pes de moltes entitats i organitzacions d'àmbit divers correspon a persones que han decidit convertir-se en voluntàries. Les trobarem a entitats culturals, esportives, veïnals, solidàries... Aquella que ens atenia al banc ara és una de les ànimes d'un club esportiu; aquella que ens servia el peix ara fa costat a malalts que necessiten més companyia i escalf; aquella que era administrativa d'una empresa, ara la trobem presidint un col·lectiu de gent gran.

Ser voluntari vol dir ajudar els altres i ajudar-se a un mateix. Com tantes altres coses, l'aposta pel voluntariat també té el seu punt d'egoisme, perquè una persona activa físicament i mentalment es troba molt millor i allarga la vida amb qualitat. No caldria, però d'això també n'hi ha estudis que ho corroboren.

La societat civil sempre ha tingut i té un pes important a Catalunya, per sobre de molts altres territoris i, en bona part, és perquè el nostre és un país amb una dilatada cultura de voluntariat i que, per sort, no ha minvat.

Hi ha persones extraordinàries que no esperen a madurar per fer el pas cap el voluntariat. N'hi ha que treuen hores de qui sap on per donar-les a la societat. Neixen amb la vocació de servei altruista a sota el braç. En el darrer pregó de la Llum, divendres passat, n'hem tingut el millor exemple en la persona del dinamitzador cultural Joan Morros. Ell ha tingut la sort de no haver-se de plantejar ser voluntari, perquè ho ha estat sempre i perquè ho porta gravat als gens.