Davant la multiplicació de convocatòries electorals, el moviment independentista es troba encarat de nou al vell debat sobre les llistes unitàries. Si això ja havia motivat una activa controvèrsia pensant en les eleccions locals i europees del 26 de maig, la crida recent de Pedro Sánchez per fer eleccions generals el 28 d'abril ha tornat a engegar una discussió que va traient el cap de tant en tant, sense solució aparent.
Hi ha un fet incontrovertible: les bases del moviment, aquelles que se senten allunyades de la militància en cap partit polític, reclamen en tot moment llistes unitàries, perquè pensen que això sumarà més vots i donarà una visibilitat més gran a la causa sobiranista. De passada, pot permetre evitar allò que va succeir en les últimes eleccions autonòmiques, que és que un partit com Ciudadanos, malgrat estar en minoria al Parlament, pugui aparèixer com a vencedor. És un fet també incontestable que aquest moviment unitari és vist amb particular simpatia per partits com el PDeCat, amb expectatives electorals a la baixa, o per associacions com l'ANC i la Crida del president Puigdemont. Són persones que pensen que ara no és el moment de discutir cap altre programa que no sigui la reivindicació d'un referèndum d'autodeterminació i, si el resultat fos favorable, l'assoliment de la república catalana. I afegeixen: aconseguit l'objectiu primer, ja vindrà l'hora de discutir els programes de cada fracció.
Però hi ha un altre sector important de l'independentisme, més proper a partits com ara ERC o la CUP, que no ho veu de la mateixa manera. Pensen que les llistes unitàries no sumen més a les urnes, ja que la gent se sent més còmoda votant una opció que li sigui més propera. I defensen, també, que encara que es vagi a les eleccions en diverses llistes, els vots per la independència ja s'acabaran trobant, i en major nombre. Finalment, pensen que la riquesa de l'independentisme és precisament el seu caràcter plural i transversal i que la gràcia és que tothom, tingui la ideologia que tingui, pugui identificar-se amb els posicionaments polítics que li són més afins. Això, creuen, atraurà més gent a la causa, que prou falta que fa.
Convocades, doncs, tantes eleccions, constatem dues coses ben senzilles: l'una, la reactivació d'aquest debat etern; l'altra, la impossibilitat de fer real l'anhel de les llistes unitàries, perquè només cal que algun partit o fracció se'n desmarqui i la pretesa unitat ja no és possible. Finalment el debat acaba sent reiteratiu i, permeteu-m'ho, francament inútil, perquè no porta a cap resultat concret i en canvi desgasta l'entesa interna entre els independentistes. Fet i fet, com se sol dir, els esforços inútils només condueixen a la malenconia.
La meva modesta opinió, que naturalment no té per què ser compartida, és que és millor que deixem córrer aquest debat que no ens portarà a cap acord final. Si les llistes unitàries són un objectiu discutible i, sobretot, són una aspiració finalment impossible d'aconseguir, val més que ens dediquem a d'altres coses i que reforcem la unitat en les accions concretes, en les mobilitzacions comunes de tot signe que proliferen per tot el país. En aquest ter- reny, les possibilitats de retrobament i acció conjunta de tots els independentistes són infinites.
És, no cal dir-ho, l'aplicació d'un principi elemental de pragmatisme, una virtut que no abunda precisament en l'òrbita dels sobiranistes, massa sovint proclius a denunciar defeccions i traïcions a la causa. Però és que la causa pot ser defensada des de moltes trinxeres i totes es necessiten per poder arribar a bon port.
