El text evangèlic d'aquest diumenge i de la mà de Lluc és dels més coneguts i gairebé memoritzats per la gran majoria ja siguin o no creients practicants. Ens el podem agafar al peu de la lletra de tal manera que es capaç de desestabilitzar l'escala de valors dels homes d'aquella època i dels d'ara mateix: jo he de donar també el rellotge a aquell que m'ha fotut la cartera? Perquè la lletra, en el fons, està dient això! I, a més, perdonant. Sembla molt fàcil parlar de no-violència i generositat mentre no em toquin a mi el voraviu. I aquests dies tenim prou motius que qüestionen la nostra dignitat com a persones i com a poble, des de pederàstia fins a corrupció, política i poques notícies bones. No estem per brocs.

També ens podem mirar el text d'una altra manera, potser amb els ulls de Jesús. Ell sabia molt bé que el mal té moltes cares i quines són les seves conseqüències. És present arreu l'odi, la rancúnia, l'enveja, el desig de poder; són formes de tot allò que crea dolor i que, inscrites dins el nostre cor, són capaces de generar-nos el pitjor dels efectes: d'anorrear-nos, de destruir-nos, de manllevar-nos l'existència i el sentit de felicitat. Ben al contrari del que desitja Déu per a nosaltres. Però, tal com ho pinta el text, no és gens fàcil mantenir-nos lliures d'aquests efectes nocius: cal aprendre a estimar, no com a sentiment d'afecte sinó com a actitud humana d'interès positiu per al bé. Qui és humà fins al final, respecta la dignitat de l'enemic; hi ha situacions en què estem massa ferits i necessitem temps per retrobar la pau. És el moment de recordar que també nosaltres vivim de la paciència i el perdó de Déu. El perdó cristià no és un acte de justícia, no el podem exigir a ningú com a deure social; aquest gest sorprenent, i a voltes heroic, neix de l'amor gratuït.

Els dos darrers versets del text evangèlic ens confirmen que aquest és el camí encertat per anar guarint les relacions humanes, sempre amenaçades per les nostres injustícies i conflictes; «no judiqueu i no sereu judicats, no condemneu i no sereu condemnats, perdoneu i sereu perdonats...».

Pot semblar que tot això no porta enlloc. Però és cert que, sense l'amor, la vida és buida de sentit. Si no ens sentim estimats, encara que ho tinguem tot, en realitat no tenim res, ja que aquest buit no es pot omplir amb diners o objectes. Encara més: si deixem el problema de l'amor sense resoldre, podem encobrir-ho amb mil caretes, però en el fons no fem res més que amagar el nostre fracàs com a éssers humans.

I si ara provem de tornar a llegir el text de Lluc, de bo i nou?