La Fira de l'Aixada de Manresa té la sort que no ha hagut d'inventar-se una història. Només ha hagut d'afer-rar-se al relat de la Llum, tan magnífic que no hi ha discurs a Manresa que no convidi a imitar els emprenedors i reeixits ciutadans medievals que van construir la Sèquia. Tots acceptem que la història és una idealització de l'esforç decorada amb la fantasia d'un miracle. Però potser podríem anar una mica més enllà i reivindicar que és una premonició. Examinem els fets. Pere III, el suposat bo de la pel·lícula, es va limitar a concedir al consell de la ciutat unes bonificacions fiscals que va calcular que ja recuperaria; els manresans van iniciar el projecte no per visió de futur sinó empesos per la fam, i aviat van quedar desbordats. Massa coses: s'havien llançat a omplir la ciutat d'esglésies i, poc després, Pere III els va obligar a construir unes noves muralles, alhora que anava incrementant els impostos per finançar la guerra amb Castella i per compensar la caiguda d'ingressos que li havia suposat la pesta a partir del 1348. Al cap de trenta anys, la Sèquia estava per acabar. Els consellers, desesperats, van tirar pel dret i, el 1375, van vendre els drets d'explotació del canal a un consorci de Florentinos gòtics que en va pagar 42.800 sous. No consta que ningú sortís a oposar-se a la privatització cridant «el-canal-serà-sem-pre-nos-tre». En fi; ni el rei era el bo ni els manresans eren uns cracs. Com ara, no?