El 1979, en aquestes comarques, parlar del Carnaval era parlar sobretot del de Solsona. No tan sols estava molt arrelat en la seva història, sinó que, a diferència d'altres localitats, a principi de la dècada dels setanta havia pogut recuperar-lo gràcies a la iniciativa popular de la gent jove de la vila, i tancar així un parèntesi que havia durat tres dècades llargues. I és que les festes carnavalesques i carnestoltesques havien estat prohibides, amb poques excepcions, pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola, en aplicació de la seva doctrina ultraconservadora i contrària a totes les expansions que desafiessin o simplement escarnissin l'autoritat. I el Carnaval solsoní ho era una estona, d'amable escarnidor de l'autoritat i de les tradicions oficials, amb la seva rèplica satírica de la Solsona institucional, començant per una estructura que era una imitació de broma de la festa major. I en aquest alegre simulacre hi jugaven el seu paper els gegants de la festa, eixits del taller incansable de Manel Casserras, fornidor de persones altes amb carn de guix i ossos de fusta per a una munió de pobles i ciutats de Catalunya. De tot això es parlava a les pàgines especials.
