El debat del VAR en el futbol ha donat pas aquesta setmana passada a la polèmica de l'instant replay en el bàsquet. Aquesta fórmula de videoarbitratge en l'esport de la cistella és tan veterana que fa uns dotze anys que funciona. Per tant, disposa de molta més experiència que no pas el VAR. Tot i això, diumenge passat, en la final de la Copa del Rei entre el Madrid i el Barça (amb victòria blaugrana després d'una pròrroga), va servir de ben poc l'instant replay o, dit d'una altra manera, no va servir perquè els àrbitres l'encertessin en la darrera jugada de l'enfrontament, un tap legal de Randolph a Tomic, ja que van donar per vàlida la cistella. Aquest error arbitral, quan el Madrid guanyava d'un punt i amb quatre segons de partit, va ser prou greu, tenint en compte que els col·legiats disposaven del visionat a peu de pista. La decisió dels col·legiats va comportar unes queixes, al meu entendre, fora de mida, del club blanc, fins al punt d'amenaçar amb la retirada de l'ACB. Fora de mida perquè uns segons abans de l'esmentada acció se'n va produir una altra, igual o més flagrant, en aquest cas contrària als interessos del Barça. Una falta antiesportiva del mateix Randolph sobre Singleton, que no es va xiular, ni es va mirar l'instant replay. En aquell moment els blaugrana guanyaven de dos. Això sí, crec que els dos clubs, tant el vencedor com el perdedor, tenen el dret d'estar molestos per un arbitratge indigne d'una final de la Copa del Rei. Hi ha massa en joc per a unes errades tan evidents.
