Amb diferència, som a les comarques catalanes amb menys immigració de tot Catalunya. Sorprenentment, és aquí on és més necessària per mitigar l'envelliment de la població. Tots plegats, «ells i nosaltres», som un contrasentit social. N'hi ha molts que volen (o voldrien) venir i els de «sempre» ens fem grans més ràpid que la renovació de les generacions. És a dir, la demografia va en contra i molts no se'n volen adonar o bé no estan disposats a acceptar els nouvinguts que fan falta. A la Segarra, ben a prop, hi ha una proporció d'estrangers d'un a quatre sobre els nacionals. Aquí, és d'un a deu i en alguns llocs concrets, menys. En el darrer any s'han registrat increments importants de les arribades per la simple raó que les firmes privades necessiten personal i no el poden cobrir amb els autòctons. Tot i tenir taxes d'atur de dos dígits.
Fent una fotografia apòcrifa de la societat, començant per les empreses, seguint per les freqüents manifestacions i acabant a les masies, els cabells blancs són la vista majoritària. El treball, la reivindicació i el camp estan copats per persones madures. Majories creixents de ciutadans caminen corbats i esperen la pensió cada mes. És probable que els ancians del futur mostrem un cert dinamisme per les bones èpoques viscudes, a la major formació en general i a la bona atenció sanitària respecte dels nostres antecessors. No ens deixem enganyar: la vellesa pot ser moltes coses i algunes de bones, però no és futur. La senectut suposa decaïment de la iniciativa individual i grupal i la societat sencera els va apartant per costum. Justament ens cal el contrari per equilibrar: joves formats i amb energia. O potser ens haurem de conformar amb jovent sense gaires estudis però amb unes ganes enormes. Mentre els naixements tendeixen a ser menys que les morts, l'única solució que tenim és obrir-nos als forasters de tota mena. I si és l'única, caldria fer-ho possible, factible i rebre-ho amb positivisme.
Ens hauríem de preguntar per què no atraiem com altres localitats la vinguda de nova gent. La resposta, si la volem simplificar, és només econòmica. No hi ha oportunitats atractives amb amplitud. Algun dia, volgudament o per força, caldrà trencar tòpics: les migracions han estat sempre una benedicció per a les terres que les han rebut. La bar-reja sempre millora l'estadi anterior. Però les pors al diferent són atàviques. Els primers contactes entre persones d'hàbits diferents generen incomprensions i friccions. És el preu a pagar per l'evolució i la millora col·lectiva. La inseguretat genera timidesa i es pot confondre amb arrogància i altivesa. Els primers «xarnegos» van ser rebuts despectivament, tal com indica aquest adjectiu ofensiu. Avui, tots ho som. La genètica i els hàbits es van mesclar i en va sorgir una manera comuna de ser millor i diversos. El món proper que ens espera d'aquí a poc, n'és un en què si no volem declinar ens cal gent nova: de color negre, marró, rossos, morens i pèl-rojos. Només hi ha futur ple si ens tornem com era París la primera vegada qui hi vaig anar. La diversitat que em va envoltar en baixar a la Gare d'Austerlitz va ser xocant. Finalment, Barcelona és així.
Sé que és arriscat parlar-ne en unes setmanes en què dues dones han estat assaltades sexualment per dos homes «de fora». Si prenc com a fonts els mitjans que n'han parlat, ha estat molt fàcil saber que la nacionalitat dels delinqüents és estrangera (Senegal i Romania). No hi ha passaports de bons i de malèvols. Hi ha la bona gent que és majoria i després els dolents. Molt pocs. Quatre gats menyspreables. Dos vivien emboscats entre tots nosaltres.
