Arriben dies de vaga i protestes. Al Pirineu se segueix l'actualitat de reüll perquè tot sembla que passi molt lluny. Com l'anunci de les noves collonades dels telèfons de penúltima generació que aquesta setmana tenen hipnotitzats els barcelonins. A la rutina plana i humana d'aquest Pirineu, les jornades de manifestacions segueixen el patró establert per les grans ciutats. I d'aquesta manera, a la Seu i Puigcerdà es tallen carreteres i carrers sota les consignes de les organitzacions que, com les lleis, es dicten des de despatxos amb vistes a la Diagonal. Els talls de les grans autopistes i les vies de tren per part de manifestants anònims que col·lapsen el sistema econòmic de la capital es tradueix al Pirineu en un grup de veïns amb nom i cognom que tallen un carrer a altres veïns amb nom i cognom. A un i altre costat de la pancarta se saluden perquè es coneixen; són cosins o veïns del replà i saben que són allà per la foto. El carrer tallat, per molt estatus de frontera que tingui, és tan sols una via entre moltes i qui té necessitat real de circular ho fa pel carrer, o la frontera, del costat. I això fa reflexionar al manifestant absort... potser caldria, igual que amb les lleis, establir un model propi de manifestació per a l'entorn rural; una manifestació adient per al territori permeable i poc habitat. Què aporta el món rural a la capital? Què se li podria negar a tall de protesta?
