En el temps que ens ha tocat viure, dia sí dia també, ens sentim colpejats per esdeveniments que ens deixen estabornits i van minvant la capacitat de sorpresa. La vulneració de drets humans socialment i individualment tan sovintejats ens empenyen, com a protecció emocional, cap a una actitud deshumanitzadora que ens fa veure la realitat talment com si es tractés d'una novel·la, que llegida en diagonal, no ens permet aprofundir.

Tanmateix, la facilitat per accedir a diferents fonts d'informació, la rapidesa amb què es difonen les notícies, fake news incloses, l'evolució del marc mental en què estem immersos, la banalització del llenguatge, les constants agressions que patim o veiem patir al nostre entorn hauria de fer-nos capaços de fer una aturada i, havent pogut escoltar, contrastar, comprendre i discernir, elaborar un pensament propi al marge de tertulians, opinadors i posseïdors de veritats per després actuar en coherència.

Per si no en teníem prou amb el panorama econòmic, laboral, social i polític, cada dia emergeixen a la llum nous casos d'abusos sexuals en el si de cercles familiars, laborals, socials i religiosos. Quan una veu oprimida és capaç d'alçar-se i fer-se sentir en convida moltes altres a apoderar-se i, en aquest degotall, que no pararà, ens sentim adolorits, avergonyits, decebuts, indignats.

Podríem pensar que se'n fa un gra massa, que aquestes coses han passat, passen i passaran. Fins i tot podem haver viscut trobades amb companys d'infantesa, en què, entre records d'uns anys feliços, afloren comentaris arran de mestres, entrenadors, rectors que van tenir comportaments poc lloables i que, vistos des d'una vida adulta, fan somriure. Pura anècdota.

És tan fàcil banalitzar! «No té importància, no és tan greu, un mal moment, no són uns desgraciats...».

Podríem també girar la mirada cap a aquells qui no en poden fer broma, cap a aquells a qui l'empremta deixada els ha marcat, marca o marcarà la vida i veurem un nombrós col·lectiu d'infants, de joves, de dones, siguin filles, netes, nebodes, alumnes, mares, veïnes o monges..., que han tastat la humiliació d'algú que exercint el seu «poder, prestigi i/o privilegi» els va arrabassar la dignitat utilitzant-los i atemorint-los.

Podríem pensar que ho lamentem però que no ens afecta a nosaltres, que no és el nostre cas, que no hi podem fer res... Podríem. Però també podríem començar per retornar a les paraules el seu just significat, per rebutjar acudits i expressions que degraden la persona, que trepitgen els més vulnerables, rescabalar expressions transformadores d'actituds que ens facin més sensibles, més respectuosos, més propers, en definitiva, més persones.

No es tracta de sucar-hi pa, no es tracta de jutjar a ningú, ja ho farà a qui cor-respongui, però sí que ens cal una actitud compromesa envers les víctimes i envers la societat. El silenci ens fa còmplices. «Si no es demostra amb obres, la fe tota sola és morta», Carta de Jaume, La fe i les obres.

Podríem fer un clam a l'estament eclesiàstic a reconèixer la feblesa humana, a aprofundir en les causes de tants errors, a cercar els canvis que convinguin per tal d'esmenar, a demanar el perdó de les víctimes, algú ja ho ha fet, amb la humilitat i valentia necessària.

Podríem acompanyar les famílies en el seu patiment, esperonar-les a no tapar unes ferides que acabaran en gangrenes.

Podríem exigir l'alerta en escoles, clubs esportius, centres laborals, locals d'oci, veïnats, exercint la denúncia immediata.

Podríem servar els nostres infants de fets, imatges, tracte, espectacles, publicitat i tants altres inputs carregats de malícia.

La mirada evangèlica és sempre acollidora, esperançada, misericordiosa, amb especial enfocament cap als petits, els dèbils, els últims.

Tenim una bona oportunitat per rescatar una credibilitat, una confiança que s'ha perdut per haver exercit un «poder» que des d'un posicionament de superioritat domina, utilitza, oprimeix, anul·la l'altre, per haver emprat el «prestigi» com a eina per robar la credibilitat del feble, ignorant el tracte d'igual a igual, per haver abraçat el «privilegi» que busca el favor d'algú en detriment de l'altre.

Podríem fer-ho entre tots, amb tossuderia, amb l'ajut mutu, amb respecte i molta esperança, deixant enrere l'amén, amén.