Tots érem «Je suis Charlie». Això va ser després de la matança, a París el 2015, dels creadors de la revista satírica Charlie Hebdo en mans d'Al-Qaeda. Mig planeta es va omplir la boca del lema «Je suis Charlie» defensant la llibertat d'expressió. Fins tot Rajoy. Jo també. Ja en aquell moment vaig pensar que molts que deien i proclamaven «Je suis Charlie» no s'havien llegit mai una sola pàgina de la revista. I que si se l'haguessin llegit... potser no haurien dit «Je suis». Hi he pensat aquesta setmana per culpa de Toni Albà, l'actor humorista-imitador conegut i aplaudit per les seves caracteritzacions i imitacions del rei emèrit i de tants altres en programes com Polònia i més. Sempre amb un punt de mala bava i sempre fantàsticament executades, Toni Albà ens ha fet riure i ens ha fet emprenyar. Sovint regant els límits de... Depèn de si l'imitat-estrafet sense pietat sigui del teu gust o grat o no. A mi sempre m'ha fet riure. Aquesta setmana arran del viatge turístic de l'Arrimadas a Waterloo, Albà s'ha passat uns quants pobles. No sé si tres o més de tres, diuen. Ha fet un tuit carregat de molta mala bava i també de molta ironia gruixuda, que no pas fina. I el tuit no ha agradat. I Albà ha rebut de totes bandes. A mi el tuit -del qual es podia deduir una assimilació laboral entre l'Arrimadas i les senyoretes del carrer dels aparadors vermells d'Amsterdam- no m'ha agradat. Gens. No m'ha agradat. Ni mica. No m'ha fet gràcia. Trobo que Toni Albà -a qui conec des de fa molts anys- ha tingut dies millors. I tardes memorables. Aquest tuit és, per a mi, un mal acudit, una pèssima insinuació, una anada d'olla, una relliscada de mal gust i pèssima elaboració. I encara més en un tema tan sensible com la prostitució. Sí, i més. Sí, però... i què? Torno al principi. «Je suis Charlie». Que vol dir que la llibertat d'expressió, radical, és això. Llibertat radical. Encara que no t'agradi. Sobretot quan no t'agradi. I si de l'expressió se'm deriva una ofensa, en un altre moment hauria escrit, que vingui un jutge i ho dictamini. Però ara no ho dic perquè són (alguns) jutges precisament els que ens deixen en indefensió. En calces, amb perdó de les senyoretes dels aparadors vermells. Llibertat d'expressió radial, defensable fins i tot quan el mal gust és omnipresent. No l'aplaudiré, no el riuré, l'Albà, però no l'executaré. A Albà li han caigut hòsties des de totes les cantonades i aparadors. I potser s'ho mereix. Però quan veig que Polònia i TV3 fan un pas més enllà i el fulminen temporalment, de cop trobo a faltar, i molt, Charlie. Només som Charlie quan Charlie ens fa gràcia. Gracieta. Polònia.. tu també? Des d'aquesta setmana no sé ben bé com mirar-te. Us creia lliures i ara us veig esclaus de vosaltres mateixos. I això sí que no em fa cap gràcia. La pell fina, per molt fina que sigui, no és la línia que marca el final de la llibertat d'expressió. Si de cas marca el principi. Si no, «Je suis Charlie» no vol dir res. De res.