Una altra setmana amb el judici a primera línia de l'actualitat política. I no n'hi ha per menys. Jordi Cuixart i Carme Forcadell, els dos darrers presos polítics interrogats abans dels testimonis, van fer unes intervencions realment destacades. Dimarts, davant d'una Fiscalia vacil·lant, contradictòria, repetitiva i sovint confosa, Forcadell i Cuixart van estar segurs i convincents. La seva declaració va allunyar encara més els càrrecs de rebel·lió i de malversació, que només per un tomb injust del procés judicial se'ls podria acabar imputant. Igual que la violència, que de cap manera no se'ls pot atribuir. En canvi, l'inter-rogatori dels testimonis ha comportat posicionaments de tots colors. Les intervencions favorables han estat contundents i decidides, tant dimecres (Joan Tardà, Artur Mas, Marta Pascal i Núria de Gispert) com dijous (Ernest Benach, Gabriel Rufián, Albano-Dante Fachin i Ada Colau) malgrat que Antonio Baños i Eulàlia Reguant no van poder declarar perquè d'inici ja van deixar clar que no volien respondre les preguntes de Vox. Una intervenció destacada va ser la del president del govern basc, Iñigo Urkullu, que va explicar la seva acció mediadora amb Mariano Rajoy, que li va ser demanada pel president Puigdemont. A partir d'aquell moment el contacte entre Urkullu amb Rajoy i Puigdemont va ser constant i sovintejat. Però Rajoy, afectat per un sobtat atac d'amnèsia, no ho recordava. Urkullu va insistir també que Puigdemont sempre va ser molt receptiu de cara al diàleg amb l'Estat. I va explicar -precisió important- que en el moment àlgid de les tensions entre el govern català i l'espanyol, Mariano Rajoy no li va voler garantir que no aplicaria el 155 ni tan sols si Puigdemont convocava eleccions al Parlament català.

Una qüestió destacada per aclarir era saber d'on van sortir les ordres per tal que la Guàrdia Civil i la policia actués amb tanta contundència contra els votants en alguns col·legis electorals. Però Mariano Rajoy continuava patint d'amnèsia i tampoc no ho sabia i s'espolsava qualsevol responsabilitat dient que només tenia informació a través de Soraya Sáenz de Santamaría, la qual, al seu torn, només sabia el que li explicava el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, que en la compareixença de dijous va fer el paper de la trista figura: fent servir també l'amnèsia com a mètode polític, només sabia que no sabia res, que no recordava res i que només s'informava a través de Pérez de los Cobos, que era el responsable de l'operatiu policial destinat a impedir el referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Però això sí, segons Zoido, la culpa de tot plegat -i per tant també de la violència que hi hagués pogut haver- era del govern català per haver convocat el referèndum i haver llançat «murs humans» a defensar les urnes.

Contrastant amb aquestes opinions esbiaixades, la realitat és ben diferent. Però el judici va fent tombs per poder fixar un relat condemnatori que cada cop és més difícil de fer creure, tal com comproven els observadors, estrangers o no, que el segueixen. És evidentment un judici contra la democràcia. Ho va recordar molt bé l'alcaldessa Ada Cola: Si som aquí per l'1 d'octubre, hi hauria d'haver milions de persones».