02 de març de 2019
02.03.2019
Regió7

«Micos a la cara»

01.03.2019 | 23:12

La vida és un carnaval, talarà, talarà...», em sobresalta un altaveu al límit de la distorsió quan passo pel seu costat. La veritat és que no m'esperava aquest ensurt que em sacseja mentre escolto la ràdio del mòbil amb un auricular. Segueixo el judici del procés. És més addictiu que Juego de tronos i Breaking band junts. Els fiscals fan preguntes inconnexes, confonen dates i noms. Arribo a pensar que qualsevol periodista mínimament espavilat ho faria més bé. No sabria tant de lleis però sí de plantejar qüestions, de fer frases directes i clares. Tret, és clar, que l'objectiu no sigui aclarir res sinó afegir confusió. L'advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, deia a l'entrevista del cicle Pessics de Vida, aquesta setmana a Manresa, que els fiscals havien perdut el do de l'oratòria. Declara com a testimoni Mariano Rajoy. Pronuncia l'adverbi «profusamente» quan passo pel costat de la comissaria de la Policia Nacional de Manresa. L'edifici està en obres. Té un aspecte desolat i estrany recobert de lones negres. Sense façana, sense pell.


És primera hora de la tarda. Una llum obliqua il·lumina un tram del passeig de Pere III. Una parella pren un cafè en una ter-rassa amb un gos petit als seus peus que comença a bordar en sentir el rodament d'un monopatí que avança a tota velocitat. Al primer nivell de l'edifici del Casino dos nois joves, prims, alts i amb ser-rell de costat, salten d'una pilastra a l'altra amb una agilitat sorprenent. S'enfilen a la barana i d'un bot ja són a baix. Sembla primavera.


Feia molt que no sabia res de l'històric reporter Diego Corcedo, que va cobrir informativament sis guerres. Acaba de publicar el llibre Sobrevivir al miedo i explica en una entrevista a La Vanguardia que «em preocupa que l'home no sigui capaç de comprendre que el més beneficiós és dialogar, partint de la base que tenim el dret i l'obligació de pensar diferent». Continuo escoltant el judici. Estic enganxada a la ràdio. Corcedo parla de la consciència, de la mala consciència, de la por. El meu fill petit ha començat a perdre-la, la por a l'aigua. Agafa el xurro de color rosa, se'l posa entre les cames, i es tira a la piscina. Neda un tros i, després, continua avançant sense res. Tot sol. S'atura, es gira i em mira victoriós. Cada vegada arriba una mica més lluny.


Som en plena setmana de carnaval. Les escoles ens ho han recordat cada dia: dilluns, pentinat fashion; dimarts, vestit d'un sol color; dimecres, pijama... A casa meva, cada carnestoltes, és tradició recitar un fragment de la cançó Micos a la cara, de l'il·lustríssim Quimi Portet: «Carnaval, festa senyalada/ Rius de gent, rucs de tota mena/Carnaval, ja te'l ben regalo/ La resta de l'any, ja fotem prou pena». Aquest any em sona més amarg i més trist que mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit