Quan els independentistes presos van anunciar que la seva estratègia al Suprem seria acusar l'Estat, va semblar una posició una mica optimista. Però resulta que funciona: l'atac dels advocats ha fet emergir un oceà d'incompetència. El president Rajoy traspassa a la vicepresidenta la responsabilitat de les imatges xungues que van trasbalsar el món, la vicepresidenta ho passa al ministre, i el ministre, que no sap res de res, ho passa a una figura esotèrica anomenada «els operatius». Humm: segur que és veritat que a la Moncloa de Rajoy es practicava la ciència política de la Rue del Percebe, però per fer-se tantíssim el ruc cal ser una mica més llest. -Quién mató al comendador? Fuenteovejuna, señor! I així anar fent. El Suprem està sent un gran espectacle. Llàstima que res de tot això no porti a l'absolució. Que el ministre fos un Fernando Esteso amb galons fa molta gràcia, però no s'està jutjant el ministre. I per a la gran majoria de l'opinió pública espanyola, especialment per a la gent d'ordre com els jutges, l'essencial és que coses com el referèndum i la DUI no es fan, no es fan i no es fan. Ni Rosa Parks ni hòsties; ni lluitadors per la llibertat ni punyetes; l'èpica és per a les pel·lícules, la resistència passiva és per als indis, els catalans no són negres i aquestes coses a Espanya no es fan, no es fan i no es fan. Ni de dret ni de farol. Ni amb eficàcia jurídica ni sense. Un tribunal no pot sobreposar-se a tot això per falta de proves. Ni ganes.
