D'ençà de la sentència de La Manada no passa dia que no hi hagi algun cas d'abús sexual. Potser és una percepció subjectiva i errònia. Potser és que se sap més i se'n parla més perquè la societat hi està més sensibilitzada. Tant de bo que sigui això. L'altra lectura és que, després que una colla de violadors violessin una dona en grup i en sortissin airosos, el missatge que ha quedat és que s'ha obert la veda. Sigui com sigui, no pot ser que una dona no pugui anar tranquil·la pel carrer o a una festa. Que sempre hi hagi un desgraciat disposat a amargar-li la vida. Perquè un sol instant pot destrossar la vida d'una persona. El tema no és començar a fer disquisicions per diferenciar si és una violació, un abús, una agressió, un tocament o una mirada insistent, que també pot molestar, i molt. Perquè molesta tot allò que se t'imposa sense haver-ho demanat. Perquè et marca presenciar als nou anys un intent de violació d'una nena poc més gran que tu, i pensar què hauria passat si la porta del carrer no s'hagués tancat i el desgraciat que va venir corrents per obrir-la ho hagués aconseguit aquell dia que tornaves a casa de matinada, amb ningú més voltant pel carrer. Això no ho arregla res més que la tolerància zero, sense fissures, sense peròs ni matisos. De tothom. I un estament judicial capaç de jutjar amb valentia, que és el que ha de fer, tot i que darrerament més aviat sembli que fa just el contrari.
