Migdia d'un dia feiner a l'estació de Renfe a Terrassa, esperant el tren que m'ha de portar a Manresa, i tan sols un parell de setmanes després que el servei s'hagi reprès des de Sant Vicenç de Castellet fins a la capital del Bages. En pujar al comboi comprovo que hi ha força viatgers i quan arribem a Manresa calculo que, més o menys, haurem estat un centenar els que hem agafat el tren, des de Barcelona o, com en el meu cas, incorporant-nos-hi durant el trajecte. Des de Terrassa, sis parades i 40 minuts de viatge amb uns trams d'aparent velocitat i uns altres de més lentitud, sense oblidar l'habitual frenada als Comtals. Hi ha viatgers d'edats diverses, professionals i estudiants que van o tornen.
Dos accidents amb víctimes mortals en pocs mesos, unes deficiènces en aquesta línia R-4 reconegudes per Adif, i els trens contiuen plens? No per una confiança cega ni per creure que tu no seràs mai a la vida la víctima següent d'un accident que les condicions del terreny on s'ubiquen les vies poden provocar si no hi ha un seriós i constant manteniment. Però el centenar de persones d'aquest tren han d'estudiar, han de treballar, s'han de desplaçar.
Diuen que a partir de l'estiu tot s'anirà arreglant. Polítics, tècnics i funcionaris hi posaran gestió i diners. Fins ara, durant unes dècades de constant degradació, els trens que ens hem merescut la gent de la Catalunya Central han estat aquests, lents i més perillosos del que ens pensàvem per la desídia i les promeses incomplertes.
