La crònica del judici és futbolística. Pateix el defecte de cert periodisme esportiu que passa de l'eufòria al pànic per un sol partit, i de vegades per un sol gol. L'equip guanya tres enfrontaments seguits i la lliga està guanyada. L'equip deixa de puntuar en tres desplaçaments i l'equip està en crisi. Tant se val si els que s'han guanyat eren tots a casa contra els pitjors rivals, i els desplaçaments sense puntuar han estat als camps més difícils del calendari. Succeeix el mateix amb els jugadors: qualsevol fitxatge és un crac, però es converteix en una patata si no marca en els dos primers partits. La pràctica ciclotímica permet inflar les emocions i mantenir l'audiència en un estat d'excitació permanent, però no dona una idea correcta, perquè la lliga és molt llarga, i tant els jugadors com els equips hi tenen moments de plena forma i fases més baixes. Els millors analistes ho tenen present, però el soroll dominant és l'estridència de la proximitat.

Amb el judici del procés passa quelcom semblant. Les primeres jornades, amb els interrogatoris als acusats, van provocar una sensació d'eufòria entre els seus partidaris i de preocupació entre els contraris. Semblava que la Fiscalia no estava aconseguint els seus objectius, sobretot pel que fa al delicte de rebel·lió. Després els caps de l'anterior govern espanyol: el president Rajoy, la vicepresidenta i el ministre de l'Interior, van fer una exhibició de desmemòria que tampoc no ajudava a fer creïbles les acusacions. Però l'arribada de l'exsecretari d'Estat, José Antonio Nieto, va marcar un punt d'inflexió. Va demostrar una memòria molt més extensa i precisa, i va avalar amb seguretat les tesis de la Fiscalia. Malgrat que l'hàbil defensor Melero el va obligar a admetre llacunes, el seu testimoni va ser rebut amb alleujament pels cronistes favorables a l'equip acusador, mentre que es començaven a notar signes d'inquietud en l'altre sector. Després van saltar al camp testimonis com l'exdelegat Enric Millo o el coronel Diego Pérez de los Cobos, i el seu joc va reforçar les noves sensacions. L'eufòria canviava de banda.

Ni les declaracions dels acusats, amb els seus discursos polítics, ni les dels testimonis de càrrec, no són la totalitat del judici. El sobiranisme va córrer massa a dir que això anava bé i ara potser són els altres els qui s'afanyen a cantar victòria. Els comentaristes més fins ens havien previngut