Des de fa temps, caminant o corrent pels camins rurals és fàcil -gairebé és impossible que no passi- trobar-se amb uns manyocs o uns reguitzells de cucs d'aspecte pelut, amb uns pèls punxeguts i unes franges negres i grises. I en aixecar la vista per contemplar el bosc que quasi sempre envolta una passejada, és inevitable fixar els ulls en unes bosses blanques i filamentoses que pengen a quasi tots els pins. És una (la) plaga, la més important que ens toca patir al nostre entorn natural. D'efectes silenciosos, fa temps que s'ha anat escampant pertot arreu: al Solsonès, al Berguedà i a la resta de comarques amb arbredes de pins. Més enllà de les urticàries i en alguns casos les al·lèrgies generades en persones i animals, els efectes devastadors d'aquests insectes són imparables i en creixement. Delmen la nostra flora.
Els biòlegs experts es divideixen entre els que ho consideren un efecte fatal i uns altres que no ho valoren amb tanta gravetat. No és letal per als arbres adults però elimina els joves que colonitza, i a tots els deixa força devastats. En aquesta època de l'any és quan es veu fàcilment com enfilen per terra a la recerca d'un nou tronc per envair. Entre l'hivern i la primavera és quan es fan més visibles. Casualment quan els ametllers floreixen, sempre abans d'hora, perquè les temperatures agraïdes activen un espectacle visual i les arnes del pi sobreviuen al rigor hivernal. Un reguitzell de processionàries és, a més, una temptació irrefrenable per als gossos domèstics que no coneixen el perill que corren en ensumar-les. Són insectes que llencen uns dards urticants en veure's amenaçats, a vegades amb conseqüències mortals per a les bèsties que s'hi apropen. Compleixen amb eficàcia l'adagi que no hi ha enemic petit. L'única forma de combatre'ls és fumigar-los des d'avionetes, però, com en altres pràctiques agrícoles (i socials), moren altres depredadors o paràsits bons per a la natura local.
Com tot, el criteri pot mutar si s'aplica l'empatia i s'observa la vida des de la seva menuda perspectiva. És un exercici estrany però interessant. Potser equiparable a l'activitat política actual. Són unes simples erugues que faran la metamorfosi cap a unes papallones de color militar, de cap aborrissolat i cos rabassut, que han desenvolupat tot un catàleg de supervivència. La seva denominació es deu al fet que els seus espècimens es desplacen en fila quan abandonen un pi per anar a un altre. Sempre, sempre, la líder és una femella i es mouen protegint-se els uns als altres el cap dels atacs dels ocells depredadors. S'enter-ren per mutar en llocs més assolellats o ombrívols segons la calor que preveuen per a la propera estació. Fins que arriba el dia que apareixen en forma de voliaines feréstegues. Veure abans com expulsen les punxes urticants davant d'una amenaça és un espectacle. Com tothom que pot, fa el possible per defensar-se des de la seva debilitat. I quan poden, es cruspeixen la verdor de les robustes pinasses.
Tots els boscos i camps tenen un propietari legal. La majoria són de particulars o de diferents administracions. Però més enllà del que està registrat a les notaries, són com la terra, com els rius, com les platges, com els mars. Són de tots. Com les arboredes. Mantenir-les en condicions per encarar el futur i passar-les a les pròximes generacions en condicions acceptables implica tenir-ne cura. La processionària ataca la seva sostenibilitat i als humans ens correspon conservar-les per acció i per reacció. Hem d'equilibrar-les ara que podem i tenim mitjans. De passada, quan hi acudim ens cal tenir en compte que la brutícia que generem pot malmetre l'únic món que tenim per viure. Malgrat els coets i els astrònoms, no troben una segona Terra de recanvi. No hi és.
