Després dels intents successius de marginar la llengua catalana i al capdavall de trencar el fil de transmissió entre generacions que n'ha garantit la continuïtat malgrat la prohibició i la persecució de què ha estat objecte des de la desfeta de 1714, Aina Moll ocupa un lloc destacat en la labor de normalització de l'ús del català que associem a la recuperació de l'autogovern, amb el restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament un cop aprovat l'Estatut de 1979. Aleshores el president Jordi Pujol va nomenar com a conseller de Cultura Max Cahner, un home amb una clara voluntat de construcció de país. Al seu torn, Max Cahner va triar una persona idònia per dirigir la Política Lingüística del Govern, Aina Moll. Formada al costat del seu pare Francesc de B. Moll, en va ser una col·laboradora eficaç en la labor d'acabar la redacció del seu monumental Diccionari Català-Valencià-Balear i en la seva incansable activitat com a editor. Després de completar els estudis de Filologia a la Universitat de Barcelona, els va ampliar a París, Estrasburg i Zuric. I, tot seguit, va aconseguir una plaça de catedràtica de Francès a l'institut Joan Alcover de Palma. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans, va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Palma, el Premi Ramon Llull del Govern Balear i el Doctorat honoris causa de la Universitat Oberta de Catalunya. Tot i les seves aportacions destacades a la lingüística històrica, la dialectologia i la sociolingüística, dins de la nostra memòria col·lectiva quedarà sempre unida a una manera d'entendre la política lingüística on la fermesa i la cordialitat es combinaven magistralment. El seu impuls i el seu criteri són al darrere de la Llei de normalització lingüística de 1983, la campanya El català, cosa de tots i la seva protagonista, la Norma, o la seva defensa, en un marc de bilingüisme passiu, del manteniment de l'ús oral del català quan el nostre interlocutor no parla amb fluïdesa el català, però l'entén sense dificultats. Aina Moll, que relligava amb naturalitat el conjunt de les terres de llengua catalana, era una lluitadora indefallent, una dona de conviccions irrenunciables i alhora tenia un tarannà amable i proper. Aquestes qualitats la van fer singularment lúcida i adequada per afrontar el repte exigent de donar una resposta institucional amb dignitat, sense fer cap pas enrere, però alhora sense entrar en el territori infructuós de les desqualificacions, al conegut com a Manifest dels 2300, aparegut el 25 de gener del 1981, signat, entre altres, per Federico Jiménez Losantos i Amando de Miguel, contra el procés de normalització lingüística. Si la fecunditat de l'obra humana es demostra per la pervivència del record i del llegat que deixen als seus contemporanis, la vida d'Aina Moll ha estat plena i fecunda. Gratitud i emoció davant de la pèrdua d'una personalitat clau en una etapa decisiva per al nostre país.