La notícia dels abusos a una menor comesos al recinte abandonat del que havia sigut la discoteca Menfis de Berga ens han fet dirigir la mirada al que resta d'allò que va ser. Ara és com un vaixell varat envoltat de brutícia; n'hi ha prou de veure com és per fora per imaginar com deu estar per dins. Aquesta és l'única possibilitat que ens queda, imaginar-ho, perquè arran d'aquell succés totes les entrades han estat precintades i és previsible que quan les tornin a obrir sigui per arrasar-ho tot. En poc més de trenta anys haurà passat de la glòria al no res. Queda lluny l'ambient dels setanta, l'impacte d'aquelles piràmides metàl·liques, l'eufòria de tantes nits. Els dies en què l'imant de la nova discoteca convertia Berga en la meca del jovent de la comarca i d'altres comarques veïnes, també de la gent de Manresa que hi peregrinava amb la mateixa devoció. Va ser així fins que els seus propietaris van decidir obrir una sucursal al Bages construint una edificació molt més convencional però amb el reclam de la discoteca mare, i en van dir Menfis 2. Se'n va dir així, suposo, fins que la discoteca de Berga, la que teòricament era la 1, va deixar d'existir. Ara ja fa molt temps també que la discoteca que hi ha al terme de Sant Fruitós va deixar de ser el Menfis. Després d'una llarga clausura ha acabat funcionant amb noms i orientacions diferents i sempre provisionals, però els de la vella guàrdia seguim parlant del Menfis quan ens referim a aquell lloc, de la mateixa manera que quan anem al Carrefour diem que anem al Pryca i que de qualsevol batut de cacau en diem un Cacaolat.
La decadència del Menfis de Berga és la mateixa de tantes discoteques d'arreu -incloses moltes de molt més importants- que fa poques dècades van viure uns anys d'esplendor i que ara són com espais arqueològics devastats pel pillatge i el pas del temps. Uns espais sense catalogar oficialment però que apareixen en pàgines d'Internet on els amants dels llocs abandonats pengen les seves fotografies i expliquen les seves descobertes. Llocs on un es planta i deixa volar la imaginació igual com ho fa quan visita un teatre romà o un castell medieval. Amb una única diferència: quan visitem unes ruïnes iberes pensem com deuria viure la gent d'aquell temps, però quan alguns entren a tafanejar en el que queda d'algunes velles discoteques pensen en la seva d'història. Com si contemplessin les ruïnes de la seva pròpia vida envoltats pels esperits d'uns cossos joves que ja no ho són i d'unes il·lusions perdudes per sempre.
