El desenvolupament del judici contra els independentistes catalans ha posat davant els ulls de molta gent, potser poc avesada en aquest món tan particular, fins a quin punt és possible veure testimonis que semblen no tenir memòria o que, simplement, menteixen sense cap mena de rubor. Tal vegada el cas de Soraya Sáenz de Santamaría en seria el més paradigmàtic: tots coneixem enregistraments en què l'antiga vicepresidenta del govern espanyol assegurava que els policies ferits l'1-O havien estat 431, mentre que ara, en el judici, l'hem tornat a veure reduint la xifra a tan sols 93: així, doncs, 338 ferits de diferència... Ambdues manifestacions han estat fetes, no cal dir-ho, amb el mig somriure burleta i la seguretat absoluta amb què té per costum d'expressar-se. I això malgrat que la llei obliga els testimonis a dir sempre la veritat, a diferència del que s'exigeix dels acusats.

En aquest terreny de la construcció d'una gran mentida, cal confessar que Enric Millo, l'antic delegat del govern, gairebé se n'ha endut la palma. I els qui l'hem sentit no hem pogut deixar de sorprendre'ns d'on pot arribar la impostura d'aquest home. En posaré un exemple, un entre molts d'altres, que em toca de la vora.

En la seva declaració davant el Tribunal Suprem, Millo va descriure un panorama en què, segons ell, tots els representants de l'estat van acabar sent víctimes de terribles i constants actes de violència, pressió i intimidació per part dels independentistes. Va dir concretament que els CDR i els col·lectius més afins havien efectuat llançaments d'«artefactes incendiaris» a les casernes de la Guàrdia Civil, així, en plural. I quan, per part de la defensa, se li va demanar una major concreció, va retreure el cas d'Igualada, on, segons ell i segons una associació de membres del cos armat, s'havia produït un cas d'aquests, concretament contra la façana de la caserna, el dia 28 de setembre. Mentre ho deia, a l'antic majordom del govern espanyol no li va tremolar ni una pestanya.

El que no va dir Enric Millo és que, investigat aquest cas aquell mateix vespre, es va desmentir amb tota rotunditat que es tractés de cap artefacte incendiari, ja que l'únic que es va trobar a la caserna, i no pas a la façana sinó en un pati interior, van ser les restes d'un xandall utilitzat al servei militar que havia estat cremat, sense que fos possible determinar si l'hi van tirar des de l'exterior o des de l'interior. Aquesta és, doncs, tota la realitat del famós «artefacte incendiari» d'Igualada.

Quan passa una cosa com aquesta, el teleespectador atònit no pot deixar de preguntar-se: si, en un cas que jo conec de primera mà, comprovo que l'exdelegat del govern menteix descaradament, què deu haver passat en tots els altres casos que esmenta i que jo no he tingut l'oportunitat de conèixer? Aquesta és, en efecte, la construcció de tota la violència d'aquells dies, una «violència» que la fiscalia i les institucions espanyoles han muntat per justificar unes peticions de molts anys de presó per als processats.

I a continuació, un cop acabada la declaració d'un home certament indigne, totes les xarxes socials han desencadenat els seus comentaris previsibles al voltant de la ridícula història del Fairy. Però la comicitat d'aquesta anècdota absurda no hauria de fer oblidar tots els altres aspectes que han estat sostinguts pel mateix testimoni amb absoluta contundència i semblança de veracitat: i és que, al darrere de totes aquestes declaracions, tant les desmemoriades com les falses, es continua sostenint una petició fiscal que parla de sedició i rebel·lió...