La veig cada dia. Les nostres rutines ens fan coincidir al carrer cada matí gairebé a la mateixa hora. Avui camino al darrere seu. Porta una faldilla llarga fins als peus, mitjons i xancletes d'estiu, i una jaqueta de xandall amb la cremallera cordada fins a dalt. Avui no, però altres vegades arrossega un carret d'anar a comprar i s'atura als contenidors a remenar les deixalles amb un filferro llarg i gairebé sempre n'extreu alguna cosa. Segueixo les seves passes i estic convençuda que no sap que avui -ahir per al lector- se celebra el Dia Internacional de la Dona. Quan la gana i la pobresa t'empaiten les manifestacions i les vagues queden fora de la teva llista de prioritats. Penso en la meva àvia, i en les penúries de postguerra que em relatava algunes tardes solitàries i lentes de pa amb xocolata. No vaig parlar mai de feminisme amb ella, ni de violacions, ni d'assetjament, ni de com havia viscut la seva vida com a dona. Ha estat una de les persones més importants de la meva vida i va marxar abans que tingués prou consciència per fer-li les preguntes que importen.
Mai saldarem el deute amb les dones anònimes que ens han precedit i que, sense ser empresàries ni professionals liberals, ens han acompanyat fins aquí tan bé com sabien. Parlo de dones d'estar per casa, dones amb bata i sabatilles. Dones que han centrat tota la seva energia a la cura de la família. Dones que sabien escurçar faldilles, fer vores als pantalons, preparar cassoles de menjar, i no només un dia, sinó cada dia de les seves vides sense rebre cap tipus de compensació a canvi. De vegades, ni l'agraïment. Un model de dona que no és el meu però del qual tots -homes i dones- ens hem aprofitat sense compassió. Dones que s'han escarrassat a fregar cada dia els mateixos cent metres quadrats de mosaic. Quantes vegades deuen haver passat el pal de fregar perquè uns altres -companys, fills, nets, família...- el trepitgessin després amb les sabates del carrer sense adonar-se de la seva cara de frustració i sense fer cap comentari de l'aroma del nou detergent que havia triat a la botiga després d'ensumar-ne tres. Quina heroïcitat tan enorme, tan necessària -i tan inútil, també. Han estat dones que han tingut cura en solitari de les seves criatures i de les seves parelles, però no només. També de sogres i pares malalts i, amb aquests enter-rats, de nets i de netes.
A la cafeteria, hi ha una taula amb quatre dones grans. Prenen un cafè amb llet amb una pasta. Expliquen que a la tarda quedaran per anar a fer gimnàstica. Una diu que avui no hi anirà que té hora a la perruqueria. No sé res de les vides d'aquestes dones, però intueixo que viuen soles i cadascuna a casa seva. I m'imagino un pis ben endreçat amb mobles d'altres temps, ple d'armaris i calaixos que s'obren poc, amb una cassoleta de menjar fet i retrats de la família.
