Aaquestes alçades del procés d'emancipació de Catalunya -per dir-ho d'alguna manera- i amb les declaracions que s'estan escoltant al procés judicial engegat pels poders político-mediàtics i econòmics d'Espanya, queda ben clara una cosa: fugir d'aquest estat costarà Déu i ajuda. No n'hi haurà prou amb resiliència i internacionalització de la causa, tot i que és indispensable per seguir avançant, naturalment. Convindreu amb mi que farà falta molta més intel·ligència a l'hora de definir bé l'estratègia i un punt de fortuna, quan toqui jugar el partit de tornada. De moment estem entrebancats entre referèndums reprimits, judicis-farsa, combats electorals, manifestacions estèticament impecables, etc. sense que es pugui albirar un camí més o menys net i fressat. El món avui té unes formes més elegants, però la guerra d'interessos, de fílies i de fòbies segueix exactament igual pels segles dels segles.
Som davant d'un estat rocós i granític que s'ha posat el vestit de demòcrata i, amb aquesta excusa, no admet cap altra interpretació de les regles del joc que les que imposa la seva majoria nacional i sociològica. Des de la seva cosmovisió política no hi ha espai per a la dissidència, més enllà d'aquest esquema mental. El xoc bàsic esdevé perquè es nega sistemàticament la realitat cultural, social i econòmica que suposa Catalunya i, en conseqüència, no hi volen cap interlocució que superi el marc regional. Aleshores, la concepció estatista de tot plegat és el marc escollit per deixar de banda la protecció dels drets i les llibertats dels ciutadans individuals o dels col·lectius, que passen a ser subsidiaris de la raó d'estat. I ràpidament l'estol d'alts funcionaris s'activa per reprimir qualsevol tipus de dissidència. Inventant, si cal, rebel·lions imaginades. I val a dir que a una part majoritària de la ciutadania espanyola ja li va bé que sigui així. Objectivament qualsevol canvi els perjudica -sobretot econòmicament- sempre que abans no hagin decidit canviar el seu univers socioeconòmic i els seus poders fàctics. I s'hagin tret l'orgull imperial i admetin tenir un país una mica més petit. A banda, que la informació que els arriba quotidianament és molt parcial.
Admetre l'existència de partits polítics que defensin la independència d'una part del territori estatal ha estat possible i legal mentre no eren prou potents. Quan això canvia, ja veiem prou clarament que hom es defensa tirant pilotes fora, reprimint i intentant guanyar temps esperant que la cosa vagi de baixa. Naturalment és més senzill aguantar un estat, per decrèpit que sigui, que no pas crear-ne un de nou. I també és més fàcil dir que ha estat agredit, sense haver tingut els costos d'haver-ho estat realment.
Des d'aquí la bibliografia que s'ha generat tot aquest temps ha estat notable i de qualitat. Especialment per la banda catalanista en què s'ha reflexionat molt , bé i amb criteri sobre aquest nou període històric que s'endevina transcendental. Un dels darrers lliuraments editorials ha estat el d'Enric Marín i Joan M. Tresserras: «Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme», editat per Pòrtic. És una anàlisi interessant de l'apoderament ciutadà, que ve d'una història llarga, però amb un compromís social de futur molt ben plantejat. De lectura molt recomanable per conèixer el context que ens toca viure i les perspectives que, conceptualment, s'obren d'ara en endavant.
Si no fos perquè tot és força incert, desendreçat i amb repressió autoritària, val a dir que és un moment històric especialment engrescador i que poques generacions tenen l'oportunitat de viure'l i ser-ne protagonistes actives. Ara falta rematar-ho bé i procurant que ningú prengui mal!
