Quan escric l'article, no sé si la vaga d'aquest divendres 8 de març tindrà el mateix èxit que la de l'any 2018, en què vam assistir a la jornada feminista més extraordinària de la història a tot l'Estat espanyol.

En aquesta nova convocatòria de vaga feminista no hem viscut uns dies previs tan «animats» entre qui hi donava suport o no. Recordem que hi havia partits polítics que deien que no hi participarien i que després a corre-cuita van haver de rectificar. Igualment, dones periodistes del prime time matinal amb major audiència de les televisions privades que van fer de tot per menystenir la lluita feminista i advocaven per reduir-la a una minoria de «dones radicalitzades», van haver de sumar-s'hi davant la magnitud i la repercussió que anava prenent la diada.

El que sí que es constata és que a partir d'aquell dia i al llarg dels mesos següents hem vist -amb estupor- com la dreta i l'extrema dreta, amb Vox al capdavant, en lloc d'assumir els postulats de la reivindicació de les dones, que som més del 50% de la població, han iniciat una maquinària electoral justament contra la majoria i per frenar la igualtat real i més drets per a totes les dones.

Des d'inventar-se per part de Ciutadans un nou concepte: «feminisme liberal», totalment absurd, perquè és el capitalisme i el liberalisme el que continua constrenyent les dones com a col·lectiu i especialment aquelles més vulnerables; passant per la involució que suposaria el retorn a la llei de l'avortament dels anys 80 que proposa Pablo Casado; fins a la brutalitat de Vox, que demana, entre d'altres, revocar la llei contra la violència masclista. Perquè, segons ells, «va contra els homes».

Hem despertat la fera. Aquells que ens volen callades i submises. No volen que ens obrim pas, que construïm una societat per i amb les dones, perquè alguns tenen por que si passa perdran els privilegis.

Però no hi pot haver -ni hi haurà- marxa enrere.

És per aquest motiu que, tot i el llistó tan alt assolit l'any passat i que no sabem si es repetirà -apostaria que sí-, s'ha d'anar més enllà de les manifestacions i mobilitzacions.

Cal conquerir allò que signem en els manifestos i s'ha de fer a través de propostes polítiques concretes, i es podria començar en allò que potser no és el més vistós però que fa consens, tal com diu i proposa la feminista Maria de la Fuente:

Un ordenament jurídic adaptat al conveni d'Istanbul, que cap operador jurídic (jutges, jutgesses, advocats, advocades...) que s'hagi d'enfrontar a un cas de violència masclista pugui dur o jutjar el cas si no té formació especialitzada. Posar les cures al centre: recuperar i dotar econòmicament la Llei de la Dependència, que a més a més d'una emergència social és una necessitat, per tal que les cures siguin remunerades i no prenguin autonomia a les dones. Garantir per llei la coeducació per posar fi als estereotips heterosexistes i des d'aquí educar en la igualtat. Eliminar la bretxa salarial començant per posar límits legals a la jornada a temps parcial. I també racionalitzar els horaris per fer compatible el treball amb la vida i així repartir les responsabilitats domèstiques i de la cura.

Tenim eleccions a la cantonada i és exigible que els partits polítics que s'hi presenten tinguin entre les seves principals prioritats aquestes demandes que, a més a més de possibles, són de justícia i indispensables si volem viure en una societat millor per a tots i totes.

I sobretot, cal aprofitar les eleccions per frenar aquells partits i líders que, a més a més de no prioritzar-nos, si poguessin, ens tornarien a la caverna.